dilluns, 24 de maig del 2010

L'última nota.

El cos parla.
Mr. Coenninger va morir al café Trésor. Allà va escriure les seues novel·les més exitoses, allà va veure com s'enfosquia l'última espurna de la seva imaginació.

Conten les cridòries de Blacktown que va morir d'infart, precipitant el seu últim café sobre un paper rosegat i engroguit. En aquest, escrit amb una lletra tremolosa i de color negre, es podia llegir:


No hi ha manera d'evitar que es tracten com ells creuen que eres.

dilluns, 10 de maig del 2010

BLA BLA BLA amb més ganes

El cap parla, de nou.

1 i 2 es troben al lloc on 1 havia fet quedar a 2. Es saluden. La conversa comença així:

1- Com va?
2- Bé, i tu?
1- Ahí anem. Ja he llegit el teu comentari.
2- El meu comentari?
1- Sí, del blog, de la meva última entrada!
2- Ah! Sí, sí.
1- M’alegre que t’haja agradat. Feia molt que volia escriure eixa entrada saps?
2- De veres?
1- Sí tio. Ja feia mogolló que amagava eixos sentiments i necessitava alliberar-me, amollar-los com fóra. Les teues paraules de suport  m’han ajudat molt. A més, el fet de trobar-te com a primer comentarista m’ha demostrat la vertadera importància d’una bona amistat. Ara sé que t’he d’apreciar com un autèntic amic.
2- Va! No creus que exageres?
1- No, no. Tio, t’ho dic en serio, saps?
2- Mmm... ja.
1- Què passa?
2- Res...
1- Et veig estrany. Et passa algo? Pots contar-me el què vulgues, saps? Sé apreciar una bona amistat i ara t’he de demostrar que jo també ho sóc per a  tu.
2- No li pegues tantes voltes al tema matxo.
1- Què?!
2- Això. Mira, no t’emparanoies ni res d’això, però jo no em vaig llegir el teu text. És que normalment no llig cap text, no és personal, ho faig amb tot el món. Bé, quan alguna cosa em crida l’atenció sí que la llig, però per norma general les coses del blog em pareixen o molt llargues o molt mal escrites. I, de vegades, les dues coses.
1- Però... El comentari que m’has deixat... Feies al·lusions al text! Pareix que te l'hages llegit!
2- Sempre ho faig. Llig quatre coses, m’imagine tota la resta, m'avorrisc i deixe un comentari agradós. Un comentari que duga alguna coseta del text i que lloe una mica també. Ah! Altres vegades llig directament els comentaris que ha escrit altra gent i a tirar d'inventiva.
1- Però perquè deixes eixa mena de comentaris? Ens utilitzes!
2- La veritat és que normalment ho faig o bé perquè la persona m’ha comentat a mi o bé perquè he acabat d’escriure alguna cosa i espere una resposta pels meus comentaris. Ja saps, la por al “comentaris(0)”.
1- Eres un degenerat!

1 se’n va molt indignat, com si ell no ho haguera fet mai.

BLA BLA BLA

El cap parla.

Senyores i senyors, la merda no sabia com entrar en internet i es va trobar amb blogspot.

dissabte, 8 de maig del 2010

RÚBIK. Capítol 2

Diari de Kruguer,
primer dia del diari.

Avui he tornat a despertar-me amb l'olor del teu perfum...Càlid, acollidor, tendre. Vaig veure com s'apagava, amb els teus cabells daurats, que encara guspiraven. Després, la teva última paraula, amb els teus llavis rojos que xiuxiuejaven el meu nom suaument, mentre el teu esperit s'engolia dins la fosca. Rossette, no sé que em passa que no puc oblidar-te. Una nit amb mi i vas cremar la soledat que sempre m'havia acompanyat... Allans jo ja estava mort i vaig reviure. I tu desapareixes. No m'ho puc creure, un àngel va morir als meus braços. Per això ara no puc dormir.

Anit vaig visitar de nou El cel. Tothom em dedicava un somriure: les xiques, Llàtzer, Grumdolf, Vilma... Com si no haguera passat res. No sé si va ser per cortesia o perquè se'n reien als meus nassos. He decidit que no tornaré allí per visites de plaer. El fet d'obrir la porta i veure'ls a tots estisats com rèptils i contemplant-me amb ulls desperts va ser suficient. Amb el fàstic que em provocaren vaig oblidar el teu perfum durant uns segons. Però cap cosa em farà oblidar el meu propòsit, cap cosa.

Tampoc ell em deixa dormir, com podràs imaginar. Encara recorde la seua cicatriu roja, aquella bretxa carmesina que creuava la seua cara. No puc oblidar com la tranquilitat del llit se'ns va esfumar amb la seua figura alta, amb els llamps que l'enlluernaven des de la seva esquena... La tormenta, la teua mort, la cicatriu roja... Aquella nit a El cel va ser un autèntic infern. Totes les nits, una i altra vegada, malson rere malson, el record em turmenta.

Rossette,ja no cal que et preocupes,descansa a l'autèntic cel, les coses han canviat. Ara ja tinc els pensaments gelats i al meu dins s'ha cuinat la venjança. M'he desfet de la tristesa que m'enfonsava i l'he convertit en odi. Un odi que m'enlluernarà en els moments de feblesa durant la búsqueda del teu assassí. La teua sang es pagarà amb la seua. No deixaré el més mínim sospir de vida al seu cos. El perseguiré nit i dia, coste el què em coste, encara que siga la meua pròpia mort.

Jo ja estic mort, Rossette, vaig morir amb tu.