dissabte, 8 de maig del 2010

RÚBIK. Capítol 2

Diari de Kruguer,
primer dia del diari.

Avui he tornat a despertar-me amb l'olor del teu perfum...Càlid, acollidor, tendre. Vaig veure com s'apagava, amb els teus cabells daurats, que encara guspiraven. Després, la teva última paraula, amb els teus llavis rojos que xiuxiuejaven el meu nom suaument, mentre el teu esperit s'engolia dins la fosca. Rossette, no sé que em passa que no puc oblidar-te. Una nit amb mi i vas cremar la soledat que sempre m'havia acompanyat... Allans jo ja estava mort i vaig reviure. I tu desapareixes. No m'ho puc creure, un àngel va morir als meus braços. Per això ara no puc dormir.

Anit vaig visitar de nou El cel. Tothom em dedicava un somriure: les xiques, Llàtzer, Grumdolf, Vilma... Com si no haguera passat res. No sé si va ser per cortesia o perquè se'n reien als meus nassos. He decidit que no tornaré allí per visites de plaer. El fet d'obrir la porta i veure'ls a tots estisats com rèptils i contemplant-me amb ulls desperts va ser suficient. Amb el fàstic que em provocaren vaig oblidar el teu perfum durant uns segons. Però cap cosa em farà oblidar el meu propòsit, cap cosa.

Tampoc ell em deixa dormir, com podràs imaginar. Encara recorde la seua cicatriu roja, aquella bretxa carmesina que creuava la seua cara. No puc oblidar com la tranquilitat del llit se'ns va esfumar amb la seua figura alta, amb els llamps que l'enlluernaven des de la seva esquena... La tormenta, la teua mort, la cicatriu roja... Aquella nit a El cel va ser un autèntic infern. Totes les nits, una i altra vegada, malson rere malson, el record em turmenta.

Rossette,ja no cal que et preocupes,descansa a l'autèntic cel, les coses han canviat. Ara ja tinc els pensaments gelats i al meu dins s'ha cuinat la venjança. M'he desfet de la tristesa que m'enfonsava i l'he convertit en odi. Un odi que m'enlluernarà en els moments de feblesa durant la búsqueda del teu assassí. La teua sang es pagarà amb la seua. No deixaré el més mínim sospir de vida al seu cos. El perseguiré nit i dia, coste el què em coste, encara que siga la meua pròpia mort.

Jo ja estic mort, Rossette, vaig morir amb tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada