El cap parla.
El professor estava a punt de dormir-se i l'alumna impertinentment voluntariosa proseguia amb l'exposició oral del seu comentari de text, com tots els dies. Per a ell, l'exercici resultava incomprensible. No podia entendre que l'alumna continuara mostrant la mateixa voluntat dia rere dia. Una vegada ja has demostrat la teua capacitat d'elaborar i exposar un comentari de text, ja no té sentit que cada cop que el professor pregunte en classe et mostres disposat a respondre amb la mateixa solució- va pensar-. És qüestió d'egoisme en el seu estat més pur, de voler sentir-te realitzat de manera perpetuada, de voler escoltar la teua veu i silenciar les altres, de creure que les teues opinions i punts de vista són totalment innovadors i vàlids, de voler donar per cul al públic sense importar-te una merda mentre arrebosses el llom pel fang i esguites la cara dels altres amb la boca plena de menjar fastigosament mastegat- va continuar rumiant, una mica més nerviós-. El discurs encara continuava. Ell ja coneixia totes les pautes: l'entonació, el ritme, les pauses, les paraules que usualment emfasitzava, els connectors, els camps semàntics, la sinonímia, la gesticulació... tot. A ell li semblava el mateix discurs d'ahir, i el d'abans d'ahir, i el de fa dues setmanes. Ràpidament va passar de l'avorriment a l'odi, el discurs era massa llarg, inacabable, infinitament fastigós. El diccionari que tinc damunt la taula és pesat i voluminós, causaria un impacte curiós- va observar-. El professor ja tenia els ulls tancats, amb les ulleres miraculosament subjectes a la punta del nas. Ella continuava, gesticulant, emocionada, gaudint, ofegant-se delitosa en la seva repugnant i particular orgia . Potser era el moment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada