El cos parla.
Segon rere segon espere assegut al futur, però mai el puc identificar perquè, segon rere segon, ve vestit sempre de present, condemna eterna.
dimecres, 10 de febrer del 2010
dimecres, 3 de febrer del 2010
Ganes de res.
El cap parla.
Trau l'encenedor de la butxaca dels texans i s'encén el cigarro que feia cosa d'uns segons s'havia encasellat als llavis. Quin fàstic! Sempre havia odiat eixe moment, el fum iniciàtic d'aquells espermatozoides cilíndrics del càncer l'esgarrifava. Poc a poc, a mesura que avancaven les inspiracions, l'angúnia es convertia en plaer, com sempre (per això encara fumava). S'acaba el cigarro i el café que portava en dansa, millor.
Alca el cap i contempla, de nou, el mateix bar de mala mort (que fa pudor a pixat de gat, com la cuina del "Gran Muralla"), el mateix cambrer gros de cabells negres i greixosos (que el mira amb cara de pomes agres), la mateixa xica grossa i amb una paella facial de dimensions fallístiques (que no deixa d'observar-lo amb cara d'obsessió), la mateixa parella jove que es besuqueja despietadament(que el miren mentre els mira), la mateixa xica rossa de mamelles brutalment angelicals (que no li fa cas) i el rector de la parròquia amb cara de pingüí (que tampoc li fa cas perquè està pendent de les bufes de la pava). Torna a baixar el cap, millor.
Llig les primeres pàgines del diari esportiu que s'havia comprat aquell mateix matí, al quiosc que hi ha davant de la cèntrica casa de senyoretes del carrer Decència. Llig el titular: "ROBO!". L'article de la pàgina posterior s'estructurava com una crítica ferotge a la decisió arbitral del partit de la nit passada, que va enfrontar a Roncal Mandril i Atlètic de Benifato. Pareix ser que el jutge del partit s'havia equivocat amb un penal, que segons el mateix diari: "[...] és decisivo, este tipo de errores no se pueden permitir en una liga como la nuestra porque acciones como ésta perjudican seriamente el avance de equipos como el Roncal Mandril, serio aspirante al título. No és possible que por un error tan catastrófico como el que hemos presenciado, el Roncal Mandril pierda un punto asegurado y el Atlètic de Benifato se lleve los tres puntos así como así. És un robo[...]". Mentrestant, a peu de pàgina i amb una mesura ridícula, apareix la foto del jugador sobre el qual havia estat comès el penal. Es pot observar, amb poca netedat, com el turmell del jugador s'havia convertit en una botifarra sangonosa, però era un "ROBO!". Els diaris esportius són així, neutrals neutrals. Deixa de llegir, millor.
Paga el compte, no deixa propina. Ix del bar, comença a caminar. Quines mamelles té la rossa! Però ell a ella no li agrada. Deixa de pensar en això i s'imagina, de nou, les protuberàncies pectorals de la fembra de cabells daurats, millor.
Trau l'encenedor de la butxaca dels texans i s'encén el cigarro que feia cosa d'uns segons s'havia encasellat als llavis. Quin fàstic! Sempre havia odiat eixe moment, el fum iniciàtic d'aquells espermatozoides cilíndrics del càncer l'esgarrifava. Poc a poc, a mesura que avancaven les inspiracions, l'angúnia es convertia en plaer, com sempre (per això encara fumava). S'acaba el cigarro i el café que portava en dansa, millor.
Alca el cap i contempla, de nou, el mateix bar de mala mort (que fa pudor a pixat de gat, com la cuina del "Gran Muralla"), el mateix cambrer gros de cabells negres i greixosos (que el mira amb cara de pomes agres), la mateixa xica grossa i amb una paella facial de dimensions fallístiques (que no deixa d'observar-lo amb cara d'obsessió), la mateixa parella jove que es besuqueja despietadament(que el miren mentre els mira), la mateixa xica rossa de mamelles brutalment angelicals (que no li fa cas) i el rector de la parròquia amb cara de pingüí (que tampoc li fa cas perquè està pendent de les bufes de la pava). Torna a baixar el cap, millor.
Llig les primeres pàgines del diari esportiu que s'havia comprat aquell mateix matí, al quiosc que hi ha davant de la cèntrica casa de senyoretes del carrer Decència. Llig el titular: "ROBO!". L'article de la pàgina posterior s'estructurava com una crítica ferotge a la decisió arbitral del partit de la nit passada, que va enfrontar a Roncal Mandril i Atlètic de Benifato. Pareix ser que el jutge del partit s'havia equivocat amb un penal, que segons el mateix diari: "[...] és decisivo, este tipo de errores no se pueden permitir en una liga como la nuestra porque acciones como ésta perjudican seriamente el avance de equipos como el Roncal Mandril, serio aspirante al título. No és possible que por un error tan catastrófico como el que hemos presenciado, el Roncal Mandril pierda un punto asegurado y el Atlètic de Benifato se lleve los tres puntos así como así. És un robo[...]". Mentrestant, a peu de pàgina i amb una mesura ridícula, apareix la foto del jugador sobre el qual havia estat comès el penal. Es pot observar, amb poca netedat, com el turmell del jugador s'havia convertit en una botifarra sangonosa, però era un "ROBO!". Els diaris esportius són així, neutrals neutrals. Deixa de llegir, millor.
Paga el compte, no deixa propina. Ix del bar, comença a caminar. Quines mamelles té la rossa! Però ell a ella no li agrada. Deixa de pensar en això i s'imagina, de nou, les protuberàncies pectorals de la fembra de cabells daurats, millor.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Jubileu
El cos parla.
Jubileu és alt, prim i pàl·lid. Els seus cabells són d'un negre fosquíssim, i mai estan pentinats. Els seus ulls són verds, respiren intel·ligència pertorbada i mai estan quiets. De vegades, quan mira un punt fixament i estabilitza els nervis òptics, els ulls passen minuts i minuts sense cloure's, com si estiguera xuclant l'essència d'allò que capta ocularment.
Jubileu viu soles a la casa dels seus pares, morts per estranyes conseqüències. Passa hores i hores tancat a l'habitació cimera de la torre central de la mansió. Consumeix el seu temps llegint i rellegint la immensa quantitat de llibres de l'opulosa biblioteca de la seva família. La lectura de tots aquests toms ha vertebrat un coneixement amplíssim al seu abast, un coneixement que abraça des dels camps més profunds de les ciències biològiques i numèriques fins als pous del saber filosòfic, literari i lingüístic.A més, deixa córrer la seva imaginació pels camps de l'escritura i la pintura, mentrestant els corbs l'observen pinçats a les branques de l'arbre rosegat que sospira vora la finestra de la torre.
Jubileu no té amics, té "persones que l'envolten" (com ell diu). Aquells que han compartit alguns moments amb ell diuen que quasi mai parla, comenten que observa tot allò que la resta fa i que, de vegades, somriu amb una malvada astúcia quan algú es baralla o bé dedica una sentència abrumadora quan alguna cosa no li agrada. La veritat és que Jubileu no té amics, però tampoc té "persones que l'envolten", té deixebles, no, millor dit, titelles. Sempre ha estat rodejat d'assassinats, robatoris, violacions, drogues... Però mai l'han arrestat, han fet presos els seus companys de fosca, sempre més joves i inexperts que ell. Jubileu odia la gent, i més la gent en massa, Jubileu odia la humanitat.
Jubileu mai s'ha enamorat, odia les dones quasi tant com odia els homes. Diu "quasi tant" perquè considera que la hipocresia de les fembres es ven a més vil preu, ja que el vel de bellesa (pel qual se sent atret) pot emmotllar-se amb més facilitat a la mentira camuflada. Malgrat açò, Jubileu obri les portes de la seua mansió a jovenetes i madures desconegudes de dolça bellesa que ensucren la nebulosa sexual de les seves nits de passió.
Jubileu és Jubileu, moltes coses queden per contar, algún dia continuarem.
Jubileu és alt, prim i pàl·lid. Els seus cabells són d'un negre fosquíssim, i mai estan pentinats. Els seus ulls són verds, respiren intel·ligència pertorbada i mai estan quiets. De vegades, quan mira un punt fixament i estabilitza els nervis òptics, els ulls passen minuts i minuts sense cloure's, com si estiguera xuclant l'essència d'allò que capta ocularment.
Jubileu viu soles a la casa dels seus pares, morts per estranyes conseqüències. Passa hores i hores tancat a l'habitació cimera de la torre central de la mansió. Consumeix el seu temps llegint i rellegint la immensa quantitat de llibres de l'opulosa biblioteca de la seva família. La lectura de tots aquests toms ha vertebrat un coneixement amplíssim al seu abast, un coneixement que abraça des dels camps més profunds de les ciències biològiques i numèriques fins als pous del saber filosòfic, literari i lingüístic.A més, deixa córrer la seva imaginació pels camps de l'escritura i la pintura, mentrestant els corbs l'observen pinçats a les branques de l'arbre rosegat que sospira vora la finestra de la torre.
Jubileu no té amics, té "persones que l'envolten" (com ell diu). Aquells que han compartit alguns moments amb ell diuen que quasi mai parla, comenten que observa tot allò que la resta fa i que, de vegades, somriu amb una malvada astúcia quan algú es baralla o bé dedica una sentència abrumadora quan alguna cosa no li agrada. La veritat és que Jubileu no té amics, però tampoc té "persones que l'envolten", té deixebles, no, millor dit, titelles. Sempre ha estat rodejat d'assassinats, robatoris, violacions, drogues... Però mai l'han arrestat, han fet presos els seus companys de fosca, sempre més joves i inexperts que ell. Jubileu odia la gent, i més la gent en massa, Jubileu odia la humanitat.
Jubileu mai s'ha enamorat, odia les dones quasi tant com odia els homes. Diu "quasi tant" perquè considera que la hipocresia de les fembres es ven a més vil preu, ja que el vel de bellesa (pel qual se sent atret) pot emmotllar-se amb més facilitat a la mentira camuflada. Malgrat açò, Jubileu obri les portes de la seua mansió a jovenetes i madures desconegudes de dolça bellesa que ensucren la nebulosa sexual de les seves nits de passió.
Jubileu és Jubileu, moltes coses queden per contar, algún dia continuarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)