dilluns, 1 de febrer de 2010

Jubileu

El cos parla.

Jubileu és alt, prim i pàl·lid. Els seus cabells són d'un negre fosquíssim, i mai estan pentinats. Els seus ulls són verds, respiren intel·ligència pertorbada i mai estan quiets. De vegades, quan mira un punt fixament i estabilitza els nervis òptics, els ulls passen minuts i minuts sense cloure's, com si estiguera xuclant l'essència d'allò que capta ocularment.

Jubileu viu soles a la casa dels seus pares, morts per estranyes conseqüències. Passa hores i hores tancat a l'habitació cimera  de la torre central de la mansió. Consumeix el seu temps llegint i rellegint la immensa quantitat de llibres de l'opulosa biblioteca de la seva família. La lectura de tots aquests toms ha vertebrat un coneixement amplíssim al seu abast, un coneixement que abraça des dels camps més profunds de les ciències biològiques i numèriques fins als pous del saber filosòfic, literari i lingüístic.A més, deixa córrer la seva imaginació pels camps de l'escritura i la pintura, mentrestant els corbs l'observen pinçats a les branques de l'arbre rosegat que sospira vora la finestra de la torre.

Jubileu no té amics, té "persones que l'envolten" (com ell diu). Aquells que han compartit alguns moments amb ell diuen que quasi mai parla, comenten que observa tot allò que la resta fa i que, de vegades, somriu amb una malvada astúcia quan algú es baralla o bé dedica una sentència abrumadora quan alguna cosa no li agrada. La veritat és que Jubileu no té amics, però tampoc té "persones que l'envolten", té deixebles, no, millor dit, titelles. Sempre ha estat rodejat d'assassinats, robatoris, violacions, drogues... Però mai l'han arrestat,  han fet presos els seus companys de fosca, sempre més joves i inexperts que ell. Jubileu odia la gent,  i més la gent en massa, Jubileu odia la humanitat.

Jubileu mai s'ha enamorat, odia les dones quasi tant com odia els homes. Diu "quasi tant" perquè considera que la hipocresia de les fembres es ven a més vil preu, ja que el vel de bellesa (pel qual se sent atret) pot emmotllar-se amb més facilitat a la mentira camuflada. Malgrat açò, Jubileu obri les portes de la seua mansió a jovenetes i madures desconegudes de dolça bellesa que ensucren la nebulosa sexual de les seves nits de passió.

Jubileu és Jubileu, moltes coses queden per contar, algún dia continuarem.

6 comentaris:

  1. Jubileu és el personatge prototípic d'una novel·la modernista. Mooola...

    ResponElimina
  2. Que guapo tio, vull sber més.

    En alguns aspectes, no diré quins, em sent identificat amb Jubileu.

    ResponElimina
  3. Una vegada vaig fer un personatge semblant al teu Jubileu. Pot donar molt de joc... ara ja el tens muntat, el veurem passejar per Blacktown?

    ResponElimina
  4. ohh! M'han agafat ganes d'entrar a la mansió de Jubileu, tinc moltíssima curiositat per saber més coses d'ell!

    ResponElimina
  5. Tu, cabró! Fes-te seguidor del meu bloc, que vull engreixar la llista!

    És tot el que puc dir d'este post.

    Xènius

    ResponElimina
  6. Jubileu està en tots nosaltres!

    Xènius,"que te pasa en el tarro?!".

    ResponElimina