dimarts, 26 de gener de 2010

Clou.

El cap parla.

Sobre el camí que la Lluna dibuixa a la mar camine, i em buide les butxaques de penes que cauen als costats, ofegant-se en la foscor de les aigües. Un segon més, un segon menys, es desfà la llum amb cada passada.

Arribe a la vora i cave un clot, on deixe caure l’última llàgrima. Remene la sorra i la tape. Un caragol de mar passa per sobre, m’oblide de qui sóc.

Emmotlle un palau d’arena com el dels meus somnis, el vent bufa i se l’emporta. L’arena xiuxiueja i s’aplega en la corrent. Em somriu i forma un ocell, que s’allunya suaument, com si res passara.

Desperta al silenci la tempesta,  la plutja esguita el meu nas. Mare, quan em tornaràs la vida, quan em despertaràs?

5 comentaris:

  1. "Sobre el camí que la Lluna dibuixa a la mar camine..." si comences d'aquesta manera, tot el que sequeix ha de ser brillant, i, de fet, ho és...
    He vist un alte "jo" per primera vegada, i m'agrada.
    Un petonet! ;)

    ResponElimina
  2. No l'entenc, però és bonic, el text.

    És tot el que puc dir.

    Xènius

    ResponElimina
  3. Continua somiant i literaturitzant els somnis, i així podrem dir sense parlar foradat que ets un veritable deixeble de Foix.

    ResponElimina
  4. L'he llegit prop de 10 vegades...m'agrada moltíssim!

    ResponElimina