divendres, 22 de gener de 2010

Rockabilly's coffee

El cos parla.
Eren les 15:00 al café Rockabilly. Abandonat en la infinita llargària de la desèrtica carretera  A-234, era una llar de claror a eixes hores. Roxanne, la propietària (tot un mite eròtic per als parroquians del Rockabilly), enllestia   les comandes de la clientela amb l'ajuda d'una cambrera nova, qui era alta, grossa i lletja, com tota la resta d'ajudants que Roxanne havia tingut.
La clientela no era res de l'altre món. Billy, Donan i Marc, parroquians de calendari,  descansaven els seus colzes a la barra i els seus malucs, carnosos i suats, als lloms d'uns tamborets que tremolaven per l'esforç. El vell Donovan, com sempre, llegia el diari Coses de Blacktown a la taula número 7, del cantó dret, vora l'entrada del servei de senyoretes. Mary Mühler, amb la mateixa cara de desesperació de tots els dies, fulminava el tecer got de whisky Jack's  a la taula número 2, on solia seure  amb el seu antic marit.Mentrestant, l'ambient s'emmotllava al  Son of a preacher man de Janis Joplin.
Eren les 15:15 al café Rockabilly quan dos homes desconeguts que carregaven una bossa de color negre  van entrar i van seure a la taula número 3. Eren dues figures idèntiques. No solament es pareixien físicament: 1'85 m, esquena fina, braços i cames llargues, peus estisats, tupè bru, nas aguilenc i orelles afilades; sinó que també s'assemblaven en la seua forma de vestir: vestit de jaqueta negre, corbata blanca,  botes de cuir  i ulleres de sol. Roxanne els atengué  d'immediat, nerviosa. Els va servir, a petició seua, dos roms Sparrow ben carregats. Remogueren el gel i començaren a parlar:
1-Creus que hem fet bé de parar ací?
2-Pareix un lloc tranquil.
1-Massa tranquil, diria jo.
2-Això creus? Pense que seria millor anar a un hotel, donar les nostres dades i dormir allí plàcidament esperant a que el propietari ens identifique i ho comunique a la policia! Sí! O millor, podriem anar directament a comissaria a vore si tenen una celda per a nosaltres!
1-No crides.
2-Disculpa, m'he posat massa nerviós. Em rosega la idea de tindre a la màfia i a la policia darrere.
1-No et preocupes, acaba't el rom i fugim d'ací. Em dona la sensació que tots ens estan mirant.
De sobte, l'ajudant de Roxanne superà la barra d'un bot. Desenfundà una Desert Eagle 4.3 i disparà al cap d'un dels visitants. L'altre reaccionà a temps, va prémer el gatell i acertà en el front de la cambrera, qui va resultar ser un home quan la bala foradà el cap i la perruca.  Roxanne, alarmada i disposada a salvar el seu negoci,  s'armà amb la Magnum hustler de son pare que sempre amagava baix la barra. Billy, Donan i Marc, commoguts i atemorits, desenfundaren les seves pistoles de butjaca i començaren a disparar arreu. El vell Donovan, embogit per l'eufòria sanguinària del moment, va traure del servei de senyoretes una escopeta de caça de doble canó. Billy matà a Donan, Marc matà a Billy, Roxanne matà a Marc, Donovan matà a Roxanne i al desconegut que encara hi era viu i , finalment, es matà ell mateix.
Eren les 15:25 al café Rockabilly quan Mary Mühler fulminava el quart got de whisky Jack's  a la taula número 2, on solia seure  amb el seu antic marit. Ara però, ja no tenia la mateixa cara de desesperació de tots els dies, dedicava un somriure embogit a l'ambient apocalíptic que l'envoltava, mentre obria una bossa negra plena de diamants.

7 comentaris:

  1. DIOOOOS! Que grillat tio, com m'agrada! jajaja peliculero

    ResponElimina
  2. Tarantino has left the building...

    Xènius

    ResponElimina
  3. Jajajaja
    Peliculero tarantínic. Necessitava escriure algo d'eixa ambientació. És molt plàstic per a mi tot eixe imaginari. M'alegre que us haja agradat!

    ResponElimina
  4. M'agrada la teua capacitat de crear eixos ambients... M'he sentit com si estiguera veient una pel·lícula mentres llegia!
    Enhorabona!
    Un petonet! ;)

    ResponElimina
  5. No ho deixaré de dir: les teues ambientacions m'encanten. Sí que és tarantínic, sona a Pulp fiction (m'he baixat la musiqueta, jeje).

    ResponElimina
  6. Gràcies a tots! És un plaer sentir-se llegit, de veres.
    Al cap i a la fi tots som (un poc) com Mary Mühler.
    Janis Joplin trenca, eh Nòmada?

    ResponElimina