dilluns, 10 de maig de 2010

BLA BLA BLA amb més ganes

El cap parla, de nou.

1 i 2 es troben al lloc on 1 havia fet quedar a 2. Es saluden. La conversa comença així:

1- Com va?
2- Bé, i tu?
1- Ahí anem. Ja he llegit el teu comentari.
2- El meu comentari?
1- Sí, del blog, de la meva última entrada!
2- Ah! Sí, sí.
1- M’alegre que t’haja agradat. Feia molt que volia escriure eixa entrada saps?
2- De veres?
1- Sí tio. Ja feia mogolló que amagava eixos sentiments i necessitava alliberar-me, amollar-los com fóra. Les teues paraules de suport  m’han ajudat molt. A més, el fet de trobar-te com a primer comentarista m’ha demostrat la vertadera importància d’una bona amistat. Ara sé que t’he d’apreciar com un autèntic amic.
2- Va! No creus que exageres?
1- No, no. Tio, t’ho dic en serio, saps?
2- Mmm... ja.
1- Què passa?
2- Res...
1- Et veig estrany. Et passa algo? Pots contar-me el què vulgues, saps? Sé apreciar una bona amistat i ara t’he de demostrar que jo també ho sóc per a  tu.
2- No li pegues tantes voltes al tema matxo.
1- Què?!
2- Això. Mira, no t’emparanoies ni res d’això, però jo no em vaig llegir el teu text. És que normalment no llig cap text, no és personal, ho faig amb tot el món. Bé, quan alguna cosa em crida l’atenció sí que la llig, però per norma general les coses del blog em pareixen o molt llargues o molt mal escrites. I, de vegades, les dues coses.
1- Però... El comentari que m’has deixat... Feies al·lusions al text! Pareix que te l'hages llegit!
2- Sempre ho faig. Llig quatre coses, m’imagine tota la resta, m'avorrisc i deixe un comentari agradós. Un comentari que duga alguna coseta del text i que lloe una mica també. Ah! Altres vegades llig directament els comentaris que ha escrit altra gent i a tirar d'inventiva.
1- Però perquè deixes eixa mena de comentaris? Ens utilitzes!
2- La veritat és que normalment ho faig o bé perquè la persona m’ha comentat a mi o bé perquè he acabat d’escriure alguna cosa i espere una resposta pels meus comentaris. Ja saps, la por al “comentaris(0)”.
1- Eres un degenerat!

1 se’n va molt indignat, com si ell no ho haguera fet mai.

7 comentaris:

  1. jajajajjajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajaja... no!

    ResponElimina
  2. uf, un ja no sap si comentar o què...
    Boníssima, encara que després d'açò ara ningú té credibilitat...

    ResponElimina
  3. jajajaja
    Que ningú se senta identificat. Aquests dos personatges són totalment de ficció.

    ResponElimina
  4. de ficció diu, t'has volgut plasmar a tu mateixa com a amic...

    ResponElimina
  5. Jajajajaja! De ficció diu, el fill de puta este... XD

    ResponElimina
  6. Jajajaja
    Per a això està la literatura, perquè alguns teoritzen sobre ella. Ara bé, el vertader contingut semàntic del text no el coneixerà cap persona que no siga l'autor...

    P.D: Xènius. La doble negació em flipa, estava construint l'última frase i he gaudit d'un orgasme semàntic.Jajajajaja!

    ResponElimina