El cap parla.
Senyores i senyors, la merda no sabia com entrar en internet i es va trobar amb blogspot.
dilluns, 10 de maig del 2010
dissabte, 8 de maig del 2010
RÚBIK. Capítol 2
Diari de Kruguer,
primer dia del diari.
Avui he tornat a despertar-me amb l'olor del teu perfum...Càlid, acollidor, tendre. Vaig veure com s'apagava, amb els teus cabells daurats, que encara guspiraven. Després, la teva última paraula, amb els teus llavis rojos que xiuxiuejaven el meu nom suaument, mentre el teu esperit s'engolia dins la fosca. Rossette, no sé que em passa que no puc oblidar-te. Una nit amb mi i vas cremar la soledat que sempre m'havia acompanyat... Allans jo ja estava mort i vaig reviure. I tu desapareixes. No m'ho puc creure, un àngel va morir als meus braços. Per això ara no puc dormir.
Anit vaig visitar de nou El cel. Tothom em dedicava un somriure: les xiques, Llàtzer, Grumdolf, Vilma... Com si no haguera passat res. No sé si va ser per cortesia o perquè se'n reien als meus nassos. He decidit que no tornaré allí per visites de plaer. El fet d'obrir la porta i veure'ls a tots estisats com rèptils i contemplant-me amb ulls desperts va ser suficient. Amb el fàstic que em provocaren vaig oblidar el teu perfum durant uns segons. Però cap cosa em farà oblidar el meu propòsit, cap cosa.
Tampoc ell em deixa dormir, com podràs imaginar. Encara recorde la seua cicatriu roja, aquella bretxa carmesina que creuava la seua cara. No puc oblidar com la tranquilitat del llit se'ns va esfumar amb la seua figura alta, amb els llamps que l'enlluernaven des de la seva esquena... La tormenta, la teua mort, la cicatriu roja... Aquella nit a El cel va ser un autèntic infern. Totes les nits, una i altra vegada, malson rere malson, el record em turmenta.
Rossette,ja no cal que et preocupes,descansa a l'autèntic cel, les coses han canviat. Ara ja tinc els pensaments gelats i al meu dins s'ha cuinat la venjança. M'he desfet de la tristesa que m'enfonsava i l'he convertit en odi. Un odi que m'enlluernarà en els moments de feblesa durant la búsqueda del teu assassí. La teua sang es pagarà amb la seua. No deixaré el més mínim sospir de vida al seu cos. El perseguiré nit i dia, coste el què em coste, encara que siga la meua pròpia mort.
Jo ja estic mort, Rossette, vaig morir amb tu.
primer dia del diari.
Avui he tornat a despertar-me amb l'olor del teu perfum...Càlid, acollidor, tendre. Vaig veure com s'apagava, amb els teus cabells daurats, que encara guspiraven. Després, la teva última paraula, amb els teus llavis rojos que xiuxiuejaven el meu nom suaument, mentre el teu esperit s'engolia dins la fosca. Rossette, no sé que em passa que no puc oblidar-te. Una nit amb mi i vas cremar la soledat que sempre m'havia acompanyat... Allans jo ja estava mort i vaig reviure. I tu desapareixes. No m'ho puc creure, un àngel va morir als meus braços. Per això ara no puc dormir.
Anit vaig visitar de nou El cel. Tothom em dedicava un somriure: les xiques, Llàtzer, Grumdolf, Vilma... Com si no haguera passat res. No sé si va ser per cortesia o perquè se'n reien als meus nassos. He decidit que no tornaré allí per visites de plaer. El fet d'obrir la porta i veure'ls a tots estisats com rèptils i contemplant-me amb ulls desperts va ser suficient. Amb el fàstic que em provocaren vaig oblidar el teu perfum durant uns segons. Però cap cosa em farà oblidar el meu propòsit, cap cosa.
Tampoc ell em deixa dormir, com podràs imaginar. Encara recorde la seua cicatriu roja, aquella bretxa carmesina que creuava la seua cara. No puc oblidar com la tranquilitat del llit se'ns va esfumar amb la seua figura alta, amb els llamps que l'enlluernaven des de la seva esquena... La tormenta, la teua mort, la cicatriu roja... Aquella nit a El cel va ser un autèntic infern. Totes les nits, una i altra vegada, malson rere malson, el record em turmenta.
Rossette,ja no cal que et preocupes,descansa a l'autèntic cel, les coses han canviat. Ara ja tinc els pensaments gelats i al meu dins s'ha cuinat la venjança. M'he desfet de la tristesa que m'enfonsava i l'he convertit en odi. Un odi que m'enlluernarà en els moments de feblesa durant la búsqueda del teu assassí. La teua sang es pagarà amb la seua. No deixaré el més mínim sospir de vida al seu cos. El perseguiré nit i dia, coste el què em coste, encara que siga la meua pròpia mort.
Jo ja estic mort, Rossette, vaig morir amb tu.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Amb la porta oberta.
De vegades puc quedar-me quiet, immòbil, sense que em pertorbe la seva dansa sensual. De vegades puc observar-la sense alçar-me de la cadira i tocar-la, sense empresonar-la als meus braços i embrutar-la amb la meua suor i amb les meues ganes de gaudir-la. De vegades la mire, sense tastar el seu sabor, sense xuclar la mel rosada de les seves fraules, del seu robí vedat. De vegades la puc fer meua, posseïda pel seu ball, meua durant un sospir, durant el xim-xim de cordura que em subjecta amb fil prim. De vegades és musa, de vegades, de vegades és musa i no puta. Com t'estime quan despertes l'olor a tinta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)