El cap parla.
S'esfuma,
et veig,
veig la meua cara reflectida,
a qui crides TIC-TAC?
Et mire, et desfàs, tornes a nàixer.
Un vell assassí que vist com tú, sempre diferent a l'última vegada, em cus espaiet la roba del teu dol, del meu dol.
Eres etern, fas l'eternitat i rius amb ella, entre silenci i silenci, quan mors i et refàs una altra vegada.
Però, pobre de tú, ja no rius perquè saps que t'he fet meu, em condemnes i et condemne.
Pres de mi,
moriràs
i no et refaràs
quan tú escrigues la meua fi.
El cap continua parlant.
que artista macho, no he entes res
ResponEliminaJo tampoc no estic segur d'haver-ho entés bé, però enhorabona, és senzillament sublim.
ResponEliminaEls meus fidels seguidors, gràcies!! Molta salut als dos!
ResponEliminaP.D:Jiordi a vore quan ens veem el bascoll asquilat com una ovella.
em pareix que es un rellotge, però no estic segur de l'objecte o si ni tan sols es un objecte.
ResponEliminaAsquilat, el tens asquilat? jo mes o menys
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSón els segons del rellotge. Tot allò que pense quan mire com passen les agulles del rellotge d'un segon a l'altre. És un poc surrealista perquè quan dic que em veig és perquè estic enfront del cristall del rellotge i veig reflectida la meua cara. També reflexione sobre el temps que és qui ens mata (en un sentit literari) i dic que quan jo em muiga el temps que contemple morirà també perquè si jo no existisc no el puc contemplar, d'ahí el perquè de les dues últimes estrofes/paràgrafs.
ResponEliminaUs comente açò perquè sé que no aneu a parar-vos amb temps a analitzar poèticament les bajanades d'un mico. De totes maneres, m'alegre que us haja agradat.
Jordi, asquilat asquilat no, però al 1 i mig pels costats i dalt al 3, més curtet menos bombilla.
ah, de militar bò i de fer por. Algo aixina havia entés jo, del collige virgo rosas i tot això, jeje
ResponEliminajajajajaj
ResponEliminacollige virgo rosas?