dilluns, 19 d’octubre de 2009

Forat.

El cos parla.

Blacktown és un laberint de carrers. Aquesta xarxa d'entrades i sortides sense coherència s'embolica encara més en  punts concrets de la ciutat. Potser no siga una bestiesa dir que el punt de màxim rebombori siga al barri  Malson, concretament al carrer Insomni. Aquest  és el carrer més estret i fastigós de tota la ciutat, un sandvitx prim on les llesques de pa són dos murs grossos i grisos d'infinita llargària,  i els vianants són el condiment especial del dia. A més, les faroles del carrer dormen ignorants, i la calçada està malbaratada i desfeta, amb un forat enorme al seu mig: una gola disposada a empassar-se d'un glop el sandvitx sencer sense mastegar. Aquest barri , però, no és un laberint en sí, la construcció posterior dels barris dels voltants l'han configurat d'aquesta manera.

 A  Malson no hi viu ningú, la gent que abans l'habitava o bé s'ha canviat de barri abans que la nova configuració de la ciutat fera impossible una eixida afortunada, o bé s'ha mort atrapada pel nou  laberint al dins de  la seva pròpia casa. Ningú entrava, s'havia convertit en un perill per a tothom. Però, com sempre, podem trobar excepcions. A Blacktown hi havia dos joves aventurers que  totes les nits serpentejaven amb gran habilitat i destresa  els carrers d'aquell rusc i  sortejaven el forat amb despreci i facilitat. Els joves  disfrutaven d'aquella odissea nocturna. Cada nit, després de sortir d'aquell  entramat rosegat,  reien i xisclaven d'alegria i exaltació per la satisfacció d'haver-ho aconseguit una vegada més. Per molt que la societat de Blacktown rebutjara i condemnara el barri Malson per tots els perills que aquest suposava, els dos joves continuaven llançant la moneda al cel  totes les nits, confiats en la seva capacitat i tècnica per resoldre el laberint i esquivar aquell forat. Així, com sempre passa en aquesta mena de  casos, una nit que bufava el vent amb força, els dos joves van ser empassats pel forat, empentats amb força  per les embranzides d'aire que respirava la ciutat. Allí, presos de la fosca,  ja no podien ni xisclar ni riure, tot era obscur d'esperit i tèrbol de nervis. De sobte, el forat començà a parlar. Dibuixà en l'ombra  tot un pregó moral i ètic  que distingia entre l'essència del Bé i l'essència del Mal, tot pintant exemples clars i palpables de cadascun dels casos. Després d'açò,  amenaçà els joves amb burla i fogositat, afirmant que els esperava tota una eternitat de captiveri i càstig merescut. Però,  poc a poc,  el to sever s'esvaïa per donar pas a la consciència col·lectiva, i finalment al perdó silenciós de la fosca. Així, després d'un breu silenci,  de cop i volta i sense avisar a ningú, el terra s'alçà amb força i fermesa  per tranportar els joves  a la superfície , el forat els havia perdonat, aquella vegada van tindre sort. Però, abans que la parella fugís despaorida cap a casa, el mateix forat sentencià amb una veu contundent i retronadora: Mai tornareu per ací!

Potser açò ho considereu una història amb final feliç, també ho podeu preguntar als dos joves per saber què n'opinen.

La moralitat final d'aquesta història és que no heu de creure que tota història té moralitat.


El cos calla.

2 comentaris:

  1. m'agradaria haver-los coneguts, a aquestos dos vailets tan queferosos. Em sembla que en un futur no molt llunyà, estos moniatets voldran tornar a passar, però la visió de forats pertot arreu els ho impedirà. No?

    ResponSuprimeix
  2. Hauria d'impedir-ho. Però també m'autoformule eixe "no" amb interrogant.

    ResponSuprimeix