Harpyiai

El cos parla.

Filles d'Electra i Taumant i germanes d'Iris, els grecs les descrivien com "éssers d'adorables cabells". Sí, són elles, són les harpies. La mitologia grega és un manifest latent de la seva existència, però, com sempre, aquells que teniu cap mai sabreu reconèixer el sentit original de "mite", us han confòs massa els filòsofs posteriors i el seu ascens vertiginós cap al camí de la concreció i explicació de tot allò que ens envolta des d'una òptica "empírica" (més o menys això és el que pensen que fan els vostres estudiosos,encara avui dia).

Ara bé, sí que és cert que heu fet viure tota una sèrie de creençes populars i folclòriques que us han aportat coneixements autèntics i verges. Allò que anomeneu elements etnopoètics us han ajudat a configurar tota un sèrie d'allaus i coneixements que us han fet observar el món com aquell lloc que no desitgeu que siga, però que realment ho és. Tornem a les harpies.

 La primera descripció que se'ns ofereix d'aquests éssers és aquella que hem citat a la primera frase de la composició: "éssers d'adorables cabells". Aquests éssers eren dibuixats com dones d'extremada bellesa,de cabells huracanats i fogosos,   fembres perfilades amb  formes suaus i delicades. Eren muses  de pell cristal·lina que suraven en somnis i realitat  amb ales de ploma blanca immaculada. Es conta  que el seu vol era seductor,fill del vent,  font de desig i pecat. A més, els seus ulls respiraven humanitat i desprenien vivacitat, intel·ligència i atracció . Es consideraven les sirenes de l'aire, el pecat que vola. Les seues víctimes, abans de ser atacades, eren seduides. Morien dolçament, encisats per la bellesa de l'assassina que els feia contemplar la seua pròpia mort, captivats sense fi i sense angúnia. Aquesta és, doncs,  la forma innata de les harpies: criatures d'una bellesa humana extremadament pecaminosa i delirant, fembres de cos angelical (mai més ben dit) què amaga un esperit demoníac.

Però, aquest tòpic  eclosiona prompte i s'inicia la segona etapa d'aquests éssers. Poc a poc, la mitologia (primer) i la religió (després i amb més força) deformen el seu vel i les converteixen en éssers horripilants, de formes grolleres i esgarrifoses. Es produeix, doncs, una perfecta comunió entre el pecat i la maldat que amaguen al seu dins amb el seu nou i modificat aspecte  exterior. Ja no tenen armes de seducció, ja no poden atraure ni seduir ningú. La intel·ligència i forma humanes pràcticament desapareixen, esdevenen éssers depredadors i instintius, es converteixen en autèntics monstres.Així doncs, una de les primeres mostres de la corrupció mental i corporal de les harpies la podem trobar al mite de Fineu. Aquest, era  un rei de Tràcia castigat per Zeus per haver descobrit els  secrets de l'Olimp al poble. Fineu és castigat a romandre presoner en una illa on hi ha un festí del què no pot tastar res perquè les arpies li roben el menjar just abans d'empassar-se'l. Si açò no és poc, la versió bàsica del mite, a mesura que es narra una i altra vegada, arriba a una conclusió final: les harpies no robaven el menjar a Fineu, sinó que embrutaven el menjar amb els seus excrements per tal d'enverinar-lo. Una idea absolutament demoníaca i fastigosa. Prompte aquests éssers es consideraren transmissores de malalties i es dibuixaren com ocells carronyers amb cap de dona.

D'aquesta manera,  a l'E.M , el Teocentrisme farà oblidar l'existència d'aquests éssers personificant-los en la figura del dimoni. Així, no serà fins l'etapa de Vlad Draculea, Vlad Tepes l'Empalador o el Comte Dracula (tots noms valen) quan es torne a parlar d'elles. Les llegendes i històries sobre aquestes harpies són nombroses, però molltes versions coincideixen en què el Comte va aconseguir restaurar la forma original de tres harpies salvatges que robà a un dels molts otomans que tenia empalats per haver intentat invair els seus dominis. A més, la llegenda afegeix que aquestes eren tant belles que el mateix Comte s'enamorà d'elles i les convertí en les seues amants. Aquesta és l'última volta que es mencionen les harpies en la seva forma original.

Posteriorment, la Inquisició també citarà  en alguns dels seus escrits que existiren harpies engabiades  en moltes de les cases de bruixes que van caçar (haurien de tindre,doncs,el petit cos d'ocell i el cap de dona ja que en la seva forma original no hi cabrien). Ara bé, les fonts de la Inquisició, com tot el seu treball i política, són nefastes i fastigoses. Convindria conèixer amb exactitud tots els casos i diferenciar entre les víctimes innocents que van assassinar sense pietat i les bruixes autèntiques. Potser aquestes últimes sí que en guardarien una a la seva cova, casa o refugi.

Si ens centrem en el cas actual, hem d'esmentar que hi han moltes teories sobre l'existència d'aquests éssers. Molts creuen que han desaparegut totalment del rostre terrestre sense deixar cap mostra de la seva presència; altres consideren que existeixen i que continuen volant i alimentant-se de carronya i d'éssers més menuts  sense que nosaltres les pugam vore; hi ha d'altres que afirmen que s'han converit en ocells i així han amagat la seva terrorífica forma(com és el cas de l'Àguila harpia),... Hi ha massa teories i totes són molt poc fiables.

Doncs bé, una vegada dit tot d'aquella manera i amb molts buits informatius i entrebancs, com que no tendria trellat haver-vos incitat a descobrir aquest món sense donar-vos la meva opinió, us he de dir que jo  pense que les harpies no han desaparegut. Estic segur que no volen, ni tenen cos d'ocell. Tenen un cos plenament humà, encara que no tant seductor ni intel·ligent com abans, a més,  ja no han de ser dones, poden ser homes. Però, sí que és cert que continuen amagant-se sota una forma humana, sí que és cert que encara amaguen un esperit podrit. Ara viuen en la vostra televisió, continuen alimentant-se de  carronya i deixant caure els seus excrements allà per on passen. Feu cura cossos amb cap!

El cos calla.