Els llençols eren onades d'un mar enfurismat.
Cada gemec era un so, una olor inimitable de plaer.
La cambra respirava un perfum acaramel·lat,
una mousse de bafanades caluroses amb encenalls de saliva cristal·lina.
Sonava Madeleine Peyroux
i els amants s'anomenaven un a l'altre al compàs de la música.
Cada segon era un pedaç d'infinit.
La por a la fi no existia, sabien que mai s'acabaria.
El calor dels cossos esquitxava la foscor de la nit.
El vent acaronava els cossos i abeurava la suor.
La passió assedegava el rellotge.
Instants d'infinit.
Que baixe Déu i ho contemple.
Dance me to the end of love
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada