Barroquisme sensacionalista

Amb la lluna tapada pels núvols, entre les ombres de la nit i les ànimes rodamón que environen els corrents d'aire, quatre focus blaus taquen la fosca com la sang ho fa al cotó. Són uns llums incandescents, freds, impertorbables i impassibles com el temps.

Després, amb l'aura, els núvols corren i desvetllen el rostre vertader de la lluna. Aquesta nova llum blanca desperta a les imatges i dos cossos humans idèntics contornen antropomòrficament els fogars blaus.

Dance me to the end of love.

Els llençols eren onades d'un mar enfurismat.
Cada gemec era un so, una olor inimitable de plaer.
La cambra respirava un perfum acaramel·lat,
una mousse de bafanades caluroses amb encenalls de saliva cristal·lina.
Sonava Madeleine Peyroux
i els amants s'anomenaven un a l'altre al compàs de la música.
Cada segon era un pedaç d'infinit.
La por a la fi no existia, sabien que mai s'acabaria.
El calor dels cossos esquitxava la foscor de la nit.
El vent acaronava els cossos i abeurava la suor.
La passió assedegava el rellotge.
Instants d'infinit.
Que baixe Déu i ho contemple.

Dance me to the end of love

Qualsevol dia escriuré un poema.

El cap parla.

No m'agrada desfer somnis,

vull viure al subconscient,

MELMELADA,

llavis bruts,

dolç.

Els camins que desfaig,

conta'ls,

els segons van primers,

els minuts miren,

a les graderies les hores.

Pedres i bombolles,

xiclet color rosa.

Rossa i cara de tonta,

no em mires tant,

besa'm.