dimarts, 17 de novembre del 2009

La misèria d'un segon aplicada a l'infinit.

El cap parla.

S'esfuma,
et veig,
veig la meua cara reflectida,
a qui crides TIC-TAC?

Et mire, et desfàs, tornes a nàixer.

Un vell assassí que vist com tú, sempre diferent a l'última vegada, em cus espaiet la roba del teu dol, del meu dol.

Eres etern, fas l'eternitat i rius amb ella, entre silenci i silenci, quan mors i et refàs una altra vegada.

Però, pobre de tú, ja no rius perquè saps que t'he fet meu, em condemnes i et condemne.

Pres de mi,
moriràs
i no et refaràs
quan tú escrigues la meua fi.

El cap continua parlant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada