dilluns, 8 d’agost de 2011

D'esperar en agost.

Arriba mitja hora tard. No passa res, tranquil: fuma. On està l'encenedor? Merda! On collons està? Ja me l'han picat a l'oficina! Caguen la vida sencera! Hui m'ix tot malament, tot el dia exactament igual, puto agost! A més, la camiseta negra que vestisc està feta un xop i el cotó sembla que creme per la calfor dels raigs de sol, és una sensació fastigosament estranyíssima.Val, poc a poc, no perdes els papers, no sumes desgràcies. Allà n'hi ha una xica que s'apropa i està fumant. Per fi arribes sort.
-Perdona, tens foc?
-No.
-Val, gràcies!
Ha passat de la meua cara, camina ràpida i decidida, amb el coll rígid, i com si estiguera realment ocupada, ni em mira i gràcies a Déu que m'ha contestat. La molt puta. I com collons està fumant, com s'ha encés el cigarret encara sencer si no n'hi ha ningú a 3000km a la redona? Què òsties fa amb eixe puto bolso tan gran? És que té seqüestrat a un Oompa Loompa ahí dins o què ? Sempre igual, amb totes les ties el mateix. Es creuen que vaig a violar-les, o que se'm cau la baba o que el fet que els demane foc no és més que un excusa que utilitze per així poder lligar amb elles. Vinga va, per favor! A les dotze del migdia d'aquest agost fotudament apegal·lós? Després diuen que el sexisme és unidireccional, que hi ha un masclisme majoritari, va!  És una llàstima que les rebaixes d'agost no arriben als centres comercials de l'ego, perquè esta frígida en necessita una d'un 70% mínim. He de tranquil·litzar-me, fa massa calor. Mire el rellotge, l'agulla dels segons s'atura, després es mou cap arrere, fa massa calor, tranquil·litza't.



dissabte, 11 de juny de 2011

Barroquisme sensacionalista

Amb la lluna tapada pels núvols, entre les ombres de la nit i les ànimes rodamón que environen els corrents d'aire, quatre focus blaus taquen la fosca com la sang ho fa al cotó. Són uns llums incandescents, freds, impertorbables i impassibles com el temps.
Després, amb l'aura, els núvols corren i desvetllen el rostre vertader de la lluna. Aquesta nova llum blanca desperta a les imatges i dos cossos humans idèntics contornen antropomòrficament els fogars blaus.

dissabte, 3 de juliol de 2010

Dance me to the end of love.

Els llençols eren onades d'un mar enfurismat.
Cada gemec era un so, una olor inimitable de plaer.
La cambra respirava un perfum acaramel·lat,
una mousse de bafanades caluroses amb encenalls de saliva cristal·lina.
Sonava Madeleine Peyroux
i els amants s'anomenaven un a l'altre al compàs de la música.
Cada segon era un pedaç d'infinit.
La por a la fi no existia, sabien que mai s'acabaria.
El calor dels cossos esquitxava la foscor de la nit.
El vent acaronava els cossos i abeurava la suor.
La passió assedegava el rellotge.
Instants d'infinit.
Que baixe Déu i ho contemple.

Dance me to the end of love