Clou.

El cap parla.

Sobre el camí que la Lluna dibuixa a la mar camine, i em buide les butxaques de penes que cauen als costats, ofegant-se en la foscor de les aigües. Un segon més, un segon menys, es desfà la llum amb cada passada.

Arribe a la vora i cave un clot, on deixe caure l’última llàgrima. Remene la sorra i la tape. Un caragol de mar passa per sobre, m’oblide de qui sóc.

Emmotlle un palau d’arena com el dels meus somnis, el vent bufa i se l’emporta. L’arena xiuxiueja i s’aplega en la corrent. Em somriu i forma un ocell, que s’allunya suaument, com si res passara.

Desperta al silenci la tempesta,  la plutja esguita el meu nas. Mare, quan em tornaràs la vida, quan em despertaràs?

Rockabilly's coffee

El cos parla.
Eren les 15:00 al café Rockabilly. Abandonat en la infinita llargària de la desèrtica carretera  A-234, era una llar de claror a eixes hores. Roxanne, la propietària (tot un mite eròtic per als parroquians del Rockabilly), enllestia   les comandes de la clientela amb l'ajuda d'una cambrera nova, qui era alta, grossa i lletja, com tota la resta d'ajudants que Roxanne havia tingut.
La clientela no era res de l'altre món. Billy, Donan i Marc, parroquians de calendari,  descansaven els seus colzes a la barra i els seus malucs, carnosos i suats, als lloms d'uns tamborets que tremolaven per l'esforç. El vell Donovan, com sempre, llegia el diari Coses de Blacktown a la taula número 7, del cantó dret, vora l'entrada del servei de senyoretes. Mary Mühler, amb la mateixa cara de desesperació de tots els dies, fulminava el tecer got de whisky Jack's  a la taula número 2, on solia seure  amb el seu antic marit.Mentrestant, l'ambient s'emmotllava al  Son of a preacher man de Janis Joplin.
Eren les 15:15 al café Rockabilly quan dos homes desconeguts que carregaven una bossa de color negre  van entrar i van seure a la taula número 3. Eren dues figures idèntiques. No solament es pareixien físicament: 1'85 m, esquena fina, braços i cames llargues, peus estisats, tupè bru, nas aguilenc i orelles afilades; sinó que també s'assemblaven en la seua forma de vestir: vestit de jaqueta negre, corbata blanca,  botes de cuir  i ulleres de sol. Roxanne els atengué  d'immediat, nerviosa. Els va servir, a petició seua, dos roms Sparrow ben carregats. Remogueren el gel i començaren a parlar:
1-Creus que hem fet bé de parar ací?
2-Pareix un lloc tranquil.
1-Massa tranquil, diria jo.
2-Això creus? Pense que seria millor anar a un hotel, donar les nostres dades i dormir allí plàcidament esperant a que el propietari ens identifique i ho comunique a la policia! Sí! O millor, podriem anar directament a comissaria a vore si tenen una celda per a nosaltres!
1-No crides.
2-Disculpa, m'he posat massa nerviós. Em rosega la idea de tindre a la màfia i a la policia darrere.
1-No et preocupes, acaba't el rom i fugim d'ací. Em dona la sensació que tots ens estan mirant.
De sobte, l'ajudant de Roxanne superà la barra d'un bot. Desenfundà una Desert Eagle 4.3 i disparà al cap d'un dels visitants. L'altre reaccionà a temps, va prémer el gatell i acertà en el front de la cambrera, qui va resultar ser un home quan la bala foradà el cap i la perruca.  Roxanne, alarmada i disposada a salvar el seu negoci,  s'armà amb la Magnum hustler de son pare que sempre amagava baix la barra. Billy, Donan i Marc, commoguts i atemorits, desenfundaren les seves pistoles de butjaca i començaren a disparar arreu. El vell Donovan, embogit per l'eufòria sanguinària del moment, va traure del servei de senyoretes una escopeta de caça de doble canó. Billy matà a Donan, Marc matà a Billy, Roxanne matà a Marc, Donovan matà a Roxanne i al desconegut que encara hi era viu i , finalment, es matà ell mateix.
Eren les 15:25 al café Rockabilly quan Mary Mühler fulminava el quart got de whisky Jack's  a la taula número 2, on solia seure  amb el seu antic marit. Ara però, ja no tenia la mateixa cara de desesperació de tots els dies, dedicava un somriure embogit a l'ambient apocalíptic que l'envoltava, mentre obria una bossa negra plena de diamants.

La desintegració del jo.

El cap parla.

Camines fent ziga-zaga, pensatiu, borratxo, col·locat. Fa dos hores que has deixat l'atmosfera carregada i soporífera d'un dels centenars de fumadors d'opi del Neure. Ara sures pel passeig del Port Fer Farons. Et lleves el bombí, et sacseges els cabells... i les idees. Com he arribat ací, com he arribat a açò? Et preguntes en veu baixa una i altra vegada. Els negocis encara van bé, continues guanyant diners, la  fàbrica funciona aliena al teu estat emocional. Però, i la teva muller? T'ha deixat. Desastre, ara no pots fer res. No pots fer res? Almenys els diners et permeten poder fumar opi i oblidar-te de tot.T'oblides? I...què fas ara pensant? Com pots solucionar-ho? . Penses i penses i arribes a una conclusió. Si l'economia ha funcionat bé, has estat un home fidel i mai has discutit amb ella... t'ha deixat pel teu caràcter, pel "jo".T'ha odiat sempre, t'has odiat sempre. Ara bé, el caràcter és innat, o es forja a mesura que avances pel camí de la vida? No ho saps, els dos plantejaments són massa convincents, massa pesats. I si és innat...com ho canvies?

Necessites escriure. Això faràs. Redactaràs la teua vida...sencera. Et definiràs psicològicament, parlaràs del teu comportament habitual, de  les teves accions diàries, de les  respostes que tens  front a determinades situacions,de  les teves amistats i de  l'opinió que creus que tenen sobre la teua persona, de les teues relacions amoroses i de les causes que han determinat el seu fracàs, ... Faràs una biografia d'aspecte autopsicològic i psicologicosocial. La faràs en un any, i te l'estudiaràs sencera, de cap a peus. La convertiràs en la teua obsessió, en la teua vida. No et relacionaràs amb ningú llevat dels teus papers. Després la reformularàs tantes vegades com pugues, i t'estudiaràs també les noves versions. Cada vegada que la reescrigues et canviaràs de casa i de barri. Ho faràs de manera continuada, sense descans,  fins que els teus records originals s'obliden, fins que t'oblides a tu mateix. És la desintegració del jo a través del jo. T'oblides, la oblides.

Eres tú, però prompte seràs ell.