divendres, 25 de desembre del 2009

Cut-cut! Hatfelfpurf.

El cos parla.

Guirot de Hatfelfpurf, cap de família dels Hatfelfpurf, es va dirigir al menjador per girar tres quarts d'hora les agulles del rellotge de cut-cut. Al mateix temps, Sziavina de Hatfelfpurf, esposa de Guirau de Hatfelfpurf,  caminava cap  a la cuina per tal d'amanir  les tomaques que feia deu minuts havia tallat.  Mentrestant, Foix de Hatfelfpurf, fill primogènit dels Hatfelfpurf, escrivia dins la seva cambra unes línies sòrdides i carregades de surrealisme a les pàgines del bloc que ara era el seu diari. Paral·lelament, Karenina de Hatfelfpurf, filla dels Hatfelfpurf, escampava una boira fàustica amb les notes del piano de la seva cambra.

De sobte, el rellotge de cut-cut va sonar: CUT-CUT!

El menjador, tres quarts d'hora més tard, va emprar les agulles del rellotge de cut-cut per girar el cap de Guirot de Hatfelfpurf,  pobra família. Al mateix temps, les tomaques ja feia deu minuts que havien caminat cap a la cuina per esposar Sziavina de Hatfelfpurf, li havien tallat el cap per amanir el terra de sang. Mentrestant, Foix de Hatfelfpurf carregava el seu voltant de surrealisme mentre que les pàgines del seu bloc escrivien la paraula llibre sobre la seva pell, les aixelles del fill primogènit dels Hatfelfpurf eren sòrdides i carregades, com un diari. Paral·lelament, una boira fàustica escampava Karenina de Hatfelfpurf pels voltants del piano, la filla dels Hatfelfpurf donava la nota.

diumenge, 13 de desembre del 2009

El faristol dels caps de setmana.

El cap parla.

De cop i volta, l'harmonia s'esclafa com una tomaca madura al mig d'una autopista. Les notes de la nebulosa somnífera deixen de sonar per ser substituides per una sola nota, cibernètica i uniforme: pip-pip-pip-pip. Les 07:00, dilluns, la nit del diumenge ha mort, taüt de l'optimisme. L'òptica s'esgarrifa amb la nova visió, abandones una obscuritat melosa i tendra per rebre un avorrit i punxegut panorama, també fosc. Les mateixes formes, amb els mateixos colors, grisos i esmorteïts. Una habitació davant teua, massa coneguda per a ser interessant, massa avorrida  per a poder  véncer als cavallers dels llençols.
Les extremitats, fins ara dolçament munyides, s'engarroten amb força, com si mil agulles perforaren el punt de flexió muscular quan decideixes moure qualsevol articulació.
Passa un temps indeterminat i l'equilibri encara està borratxo com un gira-sol de nit. Intentes estabilitzar tots els teus sentits, amb un esforç sobrehumà tractes de moure el tronc: mera il·lusió.Tornes a tancar els ulls i sures de nou en mars de caramel, quan la consciència cronològica et torna a traure d'un pessic. Reuneixes tota la teva voluntat de nou i obris els ulls de bat a bat. Observes el sostre i es reflecteixen vestigis de l'oníric, veus imatges que saps que són dels somnis,ombres i perfils desdibuixats, l'òptica encara t'enganya. Clous els ulls i els tornes a obrir, les imatges ja han desaparegut, el sostre està blanc i immaculat com la neu. Ara deixes que l'energia circule per tot el teu cos, les artèries i venes s'encarreguen  de transportar per totes les cavitats  de l'organisme una aura lluminosa d'un daurat intens. Aprofites aquest flux de vibracions positives i amb dos moviments bruscos et destapes i t'alces del llit. Bon dia, els primers raigs de sol.

dimarts, 17 de novembre del 2009

La misèria d'un segon aplicada a l'infinit.

El cap parla.

S'esfuma,
et veig,
veig la meua cara reflectida,
a qui crides TIC-TAC?

Et mire, et desfàs, tornes a nàixer.

Un vell assassí que vist com tú, sempre diferent a l'última vegada, em cus espaiet la roba del teu dol, del meu dol.

Eres etern, fas l'eternitat i rius amb ella, entre silenci i silenci, quan mors i et refàs una altra vegada.

Però, pobre de tú, ja no rius perquè saps que t'he fet meu, em condemnes i et condemne.

Pres de mi,
moriràs
i no et refaràs
quan tú escrigues la meua fi.

El cap continua parlant.

dilluns, 19 d’octubre del 2009

Forat.

El cos parla.

Blacktown és un laberint de carrers. Aquesta xarxa d'entrades i sortides sense coherència s'embolica encara més en  punts concrets de la ciutat. Potser no siga una bestiesa dir que el punt de màxim rebombori siga al barri  Malson, concretament al carrer Insomni. Aquest  és el carrer més estret i fastigós de tota la ciutat, un sandvitx prim on les llesques de pa són dos murs grossos i grisos d'infinita llargària,  i els vianants són el condiment especial del dia. A més, les faroles del carrer dormen ignorants, i la calçada està malbaratada i desfeta, amb un forat enorme al seu mig: una gola disposada a empassar-se d'un glop el sandvitx sencer sense mastegar. Aquest barri , però, no és un laberint en sí, la construcció posterior dels barris dels voltants l'han configurat d'aquesta manera.

 A  Malson no hi viu ningú, la gent que abans l'habitava o bé s'ha canviat de barri abans que la nova configuració de la ciutat fera impossible una eixida afortunada, o bé s'ha mort atrapada pel nou  laberint al dins de  la seva pròpia casa. Ningú entrava, s'havia convertit en un perill per a tothom. Però, com sempre, podem trobar excepcions. A Blacktown hi havia dos joves aventurers que  totes les nits serpentejaven amb gran habilitat i destresa  els carrers d'aquell rusc i  sortejaven el forat amb despreci i facilitat. Els joves  disfrutaven d'aquella odissea nocturna. Cada nit, després de sortir d'aquell  entramat rosegat,  reien i xisclaven d'alegria i exaltació per la satisfacció d'haver-ho aconseguit una vegada més. Per molt que la societat de Blacktown rebutjara i condemnara el barri Malson per tots els perills que aquest suposava, els dos joves continuaven llançant la moneda al cel  totes les nits, confiats en la seva capacitat i tècnica per resoldre el laberint i esquivar aquell forat. Així, com sempre passa en aquesta mena de  casos, una nit que bufava el vent amb força, els dos joves van ser empassats pel forat, empentats amb força  per les embranzides d'aire que respirava la ciutat. Allí, presos de la fosca,  ja no podien ni xisclar ni riure, tot era obscur d'esperit i tèrbol de nervis. De sobte, el forat començà a parlar. Dibuixà en l'ombra  tot un pregó moral i ètic  que distingia entre l'essència del Bé i l'essència del Mal, tot pintant exemples clars i palpables de cadascun dels casos. Després d'açò,  amenaçà els joves amb burla i fogositat, afirmant que els esperava tota una eternitat de captiveri i càstig merescut. Però,  poc a poc,  el to sever s'esvaïa per donar pas a la consciència col·lectiva, i finalment al perdó silenciós de la fosca. Així, després d'un breu silenci,  de cop i volta i sense avisar a ningú, el terra s'alçà amb força i fermesa  per tranportar els joves  a la superfície , el forat els havia perdonat, aquella vegada van tindre sort. Però, abans que la parella fugís despaorida cap a casa, el mateix forat sentencià amb una veu contundent i retronadora: Mai tornareu per ací!

Potser açò ho considereu una història amb final feliç, també ho podeu preguntar als dos joves per saber què n'opinen.

La moralitat final d'aquesta història és que no heu de creure que tota història té moralitat.


El cos calla.

dimarts, 13 d’octubre del 2009

Fills de la merda.

El cap parla.

Hui és dimarts dia 13 i fa olor a merda a Blacktown.Un home passeja tranquil i xafa un cagalló fresc d'un gos que fuig. S'impregna la sola de la sabata d'un puré digestiu color magenta. No tindrà bona sort perquè hui és dimarts dia 13 i fa olor a merda a Blacktown . Mentre l'home olora amb fàstig el nou perfum que ha de carregar a la sabata, una dona grossa passa pel seu costat i deixa caure sense cap mena de vergonya un pet baríton d'olor atmosfèrica. Un pet valent és aquell que naix on siga i amb qui siga al voltant, fent pudor i soroll sense vergonya. Hui és dimarts dia 13 i fa olor a merda a Blacktown.

El cap continua parlant.

Harpyiai

El cos parla.

Filles d'Electra i Taumant i germanes d'Iris, els grecs les descrivien com "éssers d'adorables cabells". Sí, són elles, són les harpies. La mitologia grega és un manifest latent de la seva existència, però, com sempre, aquells que teniu cap mai sabreu reconèixer el sentit original de "mite", us han confòs massa els filòsofs posteriors i el seu ascens vertiginós cap al camí de la concreció i explicació de tot allò que ens envolta des d'una òptica "empírica" (més o menys això és el que pensen que fan els vostres estudiosos,encara avui dia).

Ara bé, sí que és cert que heu fet viure tota una sèrie de creençes populars i folclòriques que us han aportat coneixements autèntics i verges. Allò que anomeneu elements etnopoètics us han ajudat a configurar tota un sèrie d'allaus i coneixements que us han fet observar el món com aquell lloc que no desitgeu que siga, però que realment ho és. Tornem a les harpies.


 La primera descripció que se'ns ofereix d'aquests éssers és aquella que hem citat a la primera frase de la composició: "éssers d'adorables cabells". Aquests éssers eren dibuixats com dones d'extremada bellesa,de cabells huracanats i fogosos,   fembres perfilades amb  formes suaus i delicades. Eren muses  de pell cristal·lina que suraven en somnis i realitat  amb ales de ploma blanca immaculada. Es conta  que el seu vol era seductor,fill del vent,  font de desig i pecat. A més, els seus ulls respiraven humanitat i desprenien vivacitat, intel·ligència i atracció . Es consideraven les sirenes de l'aire, el pecat que vola. Les seues víctimes, abans de ser atacades, eren seduides. Morien dolçament, encisats per la bellesa de l'assassina que els feia contemplar la seua pròpia mort, captivats sense fi i sense angúnia. Aquesta és, doncs,  la forma innata de les harpies: criatures d'una bellesa humana extremadament pecaminosa i delirant, fembres de cos angelical (mai més ben dit) què amaga un esperit demoníac.




Però, aquest tòpic  eclosiona prompte i s'inicia la segona etapa d'aquests éssers. Poc a poc, la mitologia (primer) i la religió (després i amb més força) deformen el seu vel i les converteixen en éssers horripilants, de formes grolleres i esgarrifoses. Es produeix, doncs, una perfecta comunió entre el pecat i la maldat que amaguen al seu dins amb el seu nou i modificat aspecte  exterior. Ja no tenen armes de seducció, ja no poden atraure ni seduir ningú. La intel·ligència i forma humanes pràcticament desapareixen, esdevenen éssers depredadors i instintius, es converteixen en autèntics monstres.Així doncs, una de les primeres mostres de la corrupció mental i corporal de les harpies la podem trobar al mite de Fineu. Aquest, era  un rei de Tràcia castigat per Zeus per haver descobrit els  secrets de l'Olimp al poble. Fineu és castigat a romandre presoner en una illa on hi ha un festí del què no pot tastar res perquè les arpies li roben el menjar just abans d'empassar-se'l. Si açò no és poc, la versió bàsica del mite, a mesura que es narra una i altra vegada, arriba a una conclusió final: les harpies no robaven el menjar a Fineu, sinó que embrutaven el menjar amb els seus excrements per tal d'enverinar-lo. Una idea absolutament demoníaca i fastigosa. Prompte aquests éssers es consideraren transmissores de malalties i es dibuixaren com ocells carronyers amb cap de dona.

D'aquesta manera,  a l'E.M , el Teocentrisme farà oblidar l'existència d'aquests éssers personificant-los en la figura del dimoni. Així, no serà fins l'etapa de Vlad Draculea, Vlad Tepes l'Empalador o el Comte Dracula (tots noms valen) quan es torne a parlar d'elles. Les llegendes i històries sobre aquestes harpies són nombroses, però molltes versions coincideixen en què el Comte va aconseguir restaurar la forma original de tres harpies salvatges que robà a un dels molts otomans que tenia empalats per haver intentat invair els seus dominis. A més, la llegenda afegeix que aquestes eren tant belles que el mateix Comte s'enamorà d'elles i les convertí en les seues amants. Aquesta és l'última volta que es mencionen les harpies en la seva forma original.



Posteriorment, la Inquisició també citarà  en alguns dels seus escrits que existiren harpies engabiades  en moltes de les cases de bruixes que van caçar (haurien de tindre,doncs,el petit cos d'ocell i el cap de dona ja que en la seva forma original no hi cabrien). Ara bé, les fonts de la Inquisició, com tot el seu treball i política, són nefastes i fastigoses. Convindria conèixer amb exactitud tots els casos i diferenciar entre les víctimes innocents que van assassinar sense pietat i les bruixes autèntiques. Potser aquestes últimes sí que en guardarien una a la seva cova, casa o refugi.

Si ens centrem en el cas actual, hem d'esmentar que hi han moltes teories sobre l'existència d'aquests éssers. Molts creuen que han desaparegut totalment del rostre terrestre sense deixar cap mostra de la seva presència; altres consideren que existeixen i que continuen volant i alimentant-se de carronya i d'éssers més menuts  sense que nosaltres les pugam vore; hi ha d'altres que afirmen que s'han converit en ocells i així han amagat la seva terrorífica forma(com és el cas de l'Àguila harpia),... Hi ha massa teories i totes són molt poc fiables.




Doncs bé, una vegada dit tot d'aquella manera i amb molts buits informatius i entrebancs, com que no tendria trellat haver-vos incitat a descobrir aquest món sense donar-vos la meva opinió, us he de dir que jo  pense que les harpies no han desaparegut. Estic segur que no volen, ni tenen cos d'ocell. Tenen un cos plenament humà, encara que no tant seductor ni intel·ligent com abans, a més,  ja no han de ser dones, poden ser homes. Però, sí que és cert que continuen amagant-se sota una forma humana, sí que és cert que encara amaguen un esperit podrit. Ara viuen en la vostra televisió, continuen alimentant-se de  carronya i deixant caure els seus excrements allà per on passen. Feu cura cossos amb cap!



El cos calla.


dimecres, 7 d’octubre del 2009

El borrombori de ca l'Escapçat.

A Blacktown-on ningú mor ni ningú viu-La Vila Joiosa.

Surant per la immensitat de la desfigurada casa dels Foscúria (Partida El Desig ,núm. 1) anem a parar a  una cambra fosca i seca, envoltada per prestatges polsegosos i ratats. Allí, un cos escapçat roman immòbil, enfonsat en una butaca negra rosegada pel temps.És el cos de l'Escapçat, qui no coneix la vivacitat , qui viu i mor quiescent esperant el seu moment. Mentrestant, dins la mateixa cambra,  vora sospirs de llum d'una llàntia tremolosa, un cap amagrit de cabell negre i d'ulls oberts i sangonosos, corromp el silenci desterrant paraules desgarrades d'una boca infecta i xemeneia d'injuris. És el cap de l'Escapçat, qui no coneix el silenci, qui viu i mor de la llengua lligada al pensament.