dimarts, 26 de gener del 2010

Clou.

El cap parla.

Sobre el camí que la Lluna dibuixa a la mar camine, i em buide les butxaques de penes que cauen als costats, ofegant-se en la foscor de les aigües. Un segon més, un segon menys, es desfà la llum amb cada passada.

Arribe a la vora i cave un clot, on deixe caure l’última llàgrima. Remene la sorra i la tape. Un caragol de mar passa per sobre, m’oblide de qui sóc.

Emmotlle un palau d’arena com el dels meus somnis, el vent bufa i se l’emporta. L’arena xiuxiueja i s’aplega en la corrent. Em somriu i forma un ocell, que s’allunya suaument, com si res passara.

Desperta al silenci la tempesta,  la plutja esguita el meu nas. Mare, quan em tornaràs la vida, quan em despertaràs?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada