Els llençols eren onades d'un mar enfurismat.
Cada gemec era un so, una olor inimitable de plaer.
La cambra respirava un perfum acaramel·lat,
una mousse de bafanades caluroses amb encenalls de saliva cristal·lina.
Sonava Madeleine Peyroux
i els amants s'anomenaven un a l'altre al compàs de la música.
Cada segon era un pedaç d'infinit.
La por a la fi no existia, sabien que mai s'acabaria.
El calor dels cossos esquitxava la foscor de la nit.
El vent acaronava els cossos i abeurava la suor.
La passió assedegava el rellotge.
Instants d'infinit.
Que baixe Déu i ho contemple.
Dance me to the end of love
dissabte, 3 de juliol del 2010
dimarts, 22 de juny del 2010
Qualsevol dia escriuré un poema.
El cap parla.
vull viure al subconscient,
MELMELADA,
llavis bruts,
dolç.
Els camins que desfaig,
conta'ls,
els segons van primers,
els minuts miren,
a les graderies les hores.
Pedres i bombolles,
xiclet color rosa.
Rossa i cara de tonta,
no em mires tant,
besa'm.
dilluns, 24 de maig del 2010
L'última nota.
El cos parla.
Mr. Coenninger va morir al café Trésor. Allà va escriure les seues novel·les més exitoses, allà va veure com s'enfosquia l'última espurna de la seva imaginació.
Conten les cridòries de Blacktown que va morir d'infart, precipitant el seu últim café sobre un paper rosegat i engroguit. En aquest, escrit amb una lletra tremolosa i de color negre, es podia llegir:
No hi ha manera d'evitar que es tracten com ells creuen que eres.
Mr. Coenninger va morir al café Trésor. Allà va escriure les seues novel·les més exitoses, allà va veure com s'enfosquia l'última espurna de la seva imaginació.
Conten les cridòries de Blacktown que va morir d'infart, precipitant el seu últim café sobre un paper rosegat i engroguit. En aquest, escrit amb una lletra tremolosa i de color negre, es podia llegir:
No hi ha manera d'evitar que es tracten com ells creuen que eres.
dilluns, 10 de maig del 2010
BLA BLA BLA amb més ganes
El cap parla, de nou.
1 i 2 es troben al lloc on 1 havia fet quedar a 2. Es saluden. La conversa comença així:
1- Com va?
2- Bé, i tu?
1- Ahí anem. Ja he llegit el teu comentari.
2- El meu comentari?
1- Sí, del blog, de la meva última entrada!
2- Ah! Sí, sí.
1- M’alegre que t’haja agradat. Feia molt que volia escriure eixa entrada saps?
2- De veres?
1- Sí tio. Ja feia mogolló que amagava eixos sentiments i necessitava alliberar-me, amollar-los com fóra. Les teues paraules de suport m’han ajudat molt. A més, el fet de trobar-te com a primer comentarista m’ha demostrat la vertadera importància d’una bona amistat. Ara sé que t’he d’apreciar com un autèntic amic.
2- Va! No creus que exageres?
1- No, no. Tio, t’ho dic en serio, saps?
2- Mmm... ja.
1- Què passa?
2- Res...
1- Et veig estrany. Et passa algo? Pots contar-me el què vulgues, saps? Sé apreciar una bona amistat i ara t’he de demostrar que jo també ho sóc per a tu.
2- No li pegues tantes voltes al tema matxo.
1- Què?!
2- Això. Mira, no t’emparanoies ni res d’això, però jo no em vaig llegir el teu text. És que normalment no llig cap text, no és personal, ho faig amb tot el món. Bé, quan alguna cosa em crida l’atenció sí que la llig, però per norma general les coses del blog em pareixen o molt llargues o molt mal escrites. I, de vegades, les dues coses.
1- Però... El comentari que m’has deixat... Feies al·lusions al text! Pareix que te l'hages llegit!
2- Sempre ho faig. Llig quatre coses, m’imagine tota la resta, m'avorrisc i deixe un comentari agradós. Un comentari que duga alguna coseta del text i que lloe una mica també. Ah! Altres vegades llig directament els comentaris que ha escrit altra gent i a tirar d'inventiva.
1- Però perquè deixes eixa mena de comentaris? Ens utilitzes!
2- La veritat és que normalment ho faig o bé perquè la persona m’ha comentat a mi o bé perquè he acabat d’escriure alguna cosa i espere una resposta pels meus comentaris. Ja saps, la por al “comentaris(0)”.
1- Eres un degenerat!
1 se’n va molt indignat, com si ell no ho haguera fet mai.
1 i 2 es troben al lloc on 1 havia fet quedar a 2. Es saluden. La conversa comença així:
1- Com va?
2- Bé, i tu?
1- Ahí anem. Ja he llegit el teu comentari.
2- El meu comentari?
1- Sí, del blog, de la meva última entrada!
2- Ah! Sí, sí.
1- M’alegre que t’haja agradat. Feia molt que volia escriure eixa entrada saps?
2- De veres?
1- Sí tio. Ja feia mogolló que amagava eixos sentiments i necessitava alliberar-me, amollar-los com fóra. Les teues paraules de suport m’han ajudat molt. A més, el fet de trobar-te com a primer comentarista m’ha demostrat la vertadera importància d’una bona amistat. Ara sé que t’he d’apreciar com un autèntic amic.
2- Va! No creus que exageres?
1- No, no. Tio, t’ho dic en serio, saps?
2- Mmm... ja.
1- Què passa?
2- Res...
1- Et veig estrany. Et passa algo? Pots contar-me el què vulgues, saps? Sé apreciar una bona amistat i ara t’he de demostrar que jo també ho sóc per a tu.
2- No li pegues tantes voltes al tema matxo.
1- Què?!
2- Això. Mira, no t’emparanoies ni res d’això, però jo no em vaig llegir el teu text. És que normalment no llig cap text, no és personal, ho faig amb tot el món. Bé, quan alguna cosa em crida l’atenció sí que la llig, però per norma general les coses del blog em pareixen o molt llargues o molt mal escrites. I, de vegades, les dues coses.
1- Però... El comentari que m’has deixat... Feies al·lusions al text! Pareix que te l'hages llegit!
2- Sempre ho faig. Llig quatre coses, m’imagine tota la resta, m'avorrisc i deixe un comentari agradós. Un comentari que duga alguna coseta del text i que lloe una mica també. Ah! Altres vegades llig directament els comentaris que ha escrit altra gent i a tirar d'inventiva.
1- Però perquè deixes eixa mena de comentaris? Ens utilitzes!
2- La veritat és que normalment ho faig o bé perquè la persona m’ha comentat a mi o bé perquè he acabat d’escriure alguna cosa i espere una resposta pels meus comentaris. Ja saps, la por al “comentaris(0)”.
1- Eres un degenerat!
1 se’n va molt indignat, com si ell no ho haguera fet mai.
BLA BLA BLA
El cap parla.
Senyores i senyors, la merda no sabia com entrar en internet i es va trobar amb blogspot.
Senyores i senyors, la merda no sabia com entrar en internet i es va trobar amb blogspot.
dissabte, 8 de maig del 2010
RÚBIK. Capítol 2
Diari de Kruguer,
primer dia del diari.
Avui he tornat a despertar-me amb l'olor del teu perfum...Càlid, acollidor, tendre. Vaig veure com s'apagava, amb els teus cabells daurats, que encara guspiraven. Després, la teva última paraula, amb els teus llavis rojos que xiuxiuejaven el meu nom suaument, mentre el teu esperit s'engolia dins la fosca. Rossette, no sé que em passa que no puc oblidar-te. Una nit amb mi i vas cremar la soledat que sempre m'havia acompanyat... Allans jo ja estava mort i vaig reviure. I tu desapareixes. No m'ho puc creure, un àngel va morir als meus braços. Per això ara no puc dormir.
Anit vaig visitar de nou El cel. Tothom em dedicava un somriure: les xiques, Llàtzer, Grumdolf, Vilma... Com si no haguera passat res. No sé si va ser per cortesia o perquè se'n reien als meus nassos. He decidit que no tornaré allí per visites de plaer. El fet d'obrir la porta i veure'ls a tots estisats com rèptils i contemplant-me amb ulls desperts va ser suficient. Amb el fàstic que em provocaren vaig oblidar el teu perfum durant uns segons. Però cap cosa em farà oblidar el meu propòsit, cap cosa.
Tampoc ell em deixa dormir, com podràs imaginar. Encara recorde la seua cicatriu roja, aquella bretxa carmesina que creuava la seua cara. No puc oblidar com la tranquilitat del llit se'ns va esfumar amb la seua figura alta, amb els llamps que l'enlluernaven des de la seva esquena... La tormenta, la teua mort, la cicatriu roja... Aquella nit a El cel va ser un autèntic infern. Totes les nits, una i altra vegada, malson rere malson, el record em turmenta.
Rossette,ja no cal que et preocupes,descansa a l'autèntic cel, les coses han canviat. Ara ja tinc els pensaments gelats i al meu dins s'ha cuinat la venjança. M'he desfet de la tristesa que m'enfonsava i l'he convertit en odi. Un odi que m'enlluernarà en els moments de feblesa durant la búsqueda del teu assassí. La teua sang es pagarà amb la seua. No deixaré el més mínim sospir de vida al seu cos. El perseguiré nit i dia, coste el què em coste, encara que siga la meua pròpia mort.
Jo ja estic mort, Rossette, vaig morir amb tu.
primer dia del diari.
Avui he tornat a despertar-me amb l'olor del teu perfum...Càlid, acollidor, tendre. Vaig veure com s'apagava, amb els teus cabells daurats, que encara guspiraven. Després, la teva última paraula, amb els teus llavis rojos que xiuxiuejaven el meu nom suaument, mentre el teu esperit s'engolia dins la fosca. Rossette, no sé que em passa que no puc oblidar-te. Una nit amb mi i vas cremar la soledat que sempre m'havia acompanyat... Allans jo ja estava mort i vaig reviure. I tu desapareixes. No m'ho puc creure, un àngel va morir als meus braços. Per això ara no puc dormir.
Anit vaig visitar de nou El cel. Tothom em dedicava un somriure: les xiques, Llàtzer, Grumdolf, Vilma... Com si no haguera passat res. No sé si va ser per cortesia o perquè se'n reien als meus nassos. He decidit que no tornaré allí per visites de plaer. El fet d'obrir la porta i veure'ls a tots estisats com rèptils i contemplant-me amb ulls desperts va ser suficient. Amb el fàstic que em provocaren vaig oblidar el teu perfum durant uns segons. Però cap cosa em farà oblidar el meu propòsit, cap cosa.
Tampoc ell em deixa dormir, com podràs imaginar. Encara recorde la seua cicatriu roja, aquella bretxa carmesina que creuava la seua cara. No puc oblidar com la tranquilitat del llit se'ns va esfumar amb la seua figura alta, amb els llamps que l'enlluernaven des de la seva esquena... La tormenta, la teua mort, la cicatriu roja... Aquella nit a El cel va ser un autèntic infern. Totes les nits, una i altra vegada, malson rere malson, el record em turmenta.
Rossette,ja no cal que et preocupes,descansa a l'autèntic cel, les coses han canviat. Ara ja tinc els pensaments gelats i al meu dins s'ha cuinat la venjança. M'he desfet de la tristesa que m'enfonsava i l'he convertit en odi. Un odi que m'enlluernarà en els moments de feblesa durant la búsqueda del teu assassí. La teua sang es pagarà amb la seua. No deixaré el més mínim sospir de vida al seu cos. El perseguiré nit i dia, coste el què em coste, encara que siga la meua pròpia mort.
Jo ja estic mort, Rossette, vaig morir amb tu.
diumenge, 25 d’abril del 2010
Amb la porta oberta.
De vegades puc quedar-me quiet, immòbil, sense que em pertorbe la seva dansa sensual. De vegades puc observar-la sense alçar-me de la cadira i tocar-la, sense empresonar-la als meus braços i embrutar-la amb la meua suor i amb les meues ganes de gaudir-la. De vegades la mire, sense tastar el seu sabor, sense xuclar la mel rosada de les seves fraules, del seu robí vedat. De vegades la puc fer meua, posseïda pel seu ball, meua durant un sospir, durant el xim-xim de cordura que em subjecta amb fil prim. De vegades és musa, de vegades, de vegades és musa i no puta. Com t'estime quan despertes l'olor a tinta.
dimarts, 16 de març del 2010
Rúbik
Era una nit més al Neure. Una lluna plena il·luminava amb força, però la claror s'ofegava amb la boira bruta típica de la zona i amb el fum negre que escopien les xemeneies de les fàbriques clandestines. La gentada, com totes les nits, s'aglutinava en els carrers, formant una orgia de cridòries i sorolls desafinats i d'olors acumulades i desagradables. Mentrestant, aliena al caos de la massa, en les altures dels edificis, una figura desdibuixada trencava la monotonia d'aquelles teulades rosegades. Era una ombra que corria veloç entre les construccions, que esquivava obstacles amb rapidesa i contundència i botava d'un edifici a altre superant les distàncies allargades amb salts precisos i coordinats. Els seus moviments eren gràcils i elegants, com si poguera esquivar les lleis de la gravetat. De sobte, el personatge misteriós s'aturà a la vora d'una de les moltes teulades d'aquell rusc. Just en aquell punt, un raig de llum de lluna travessava la capa de fum i boira carregada i aconseguia il·luminar la figura de l'individu.Aquesta romania quieta, pensativa. Era un home alt i esbelt, de cames llargues i muscles amples, de mans i peus grans. El seu rostre estava cobert per una màscara que tapava tot el seu cap, es tractava d'una tela negra ajustada amb una cicatriu de color roig que creuava la cara. L'home emmascarat vestia un tratge americà, de jaqueta i pantalons de color negre, i de camisa i corbata de color blanc. Però allò que més cridava l'atenció eren els guants de cuir i les sabates de xarol, peces d'un color roig carmesí intens que brillava a la llum de la lluna. De cop i volta, l'emmascarat va trencar el silenci amb una veu greu i esgarrada, mentre deia:
"S'ha obert l'androna i totes les rates han eixit del clavegueram, transportant les seves malalties, epidèmies i excrements. Ara campen tranquiles per cada racó, mentre es reprodueixen i estenen la seva vomitiva estirp. La corfa s'ha arrancat i la ferida supura un pus groguenc que no deixa de brollar. Els carrers estan infectats de pornografia, crims, drogues i prostitució. Els assassins, violadors, traficants i prostitutes caminen tranquils per les voreres mentre la falsa moral dels religiosos i la mentida dels polítics no fan més que maquillar l'autèntica cara putrefacta de la ciutat. La massa contaminada es conforma i es deforma. Idiotes, es mereixen la més crua de les morts.
He vist nàixer Blacktown, ella s'ha criat amb mi.L'he vist fer-se jove i bella, i he vist com les maleïdes rates disfressades de persona van rosegar la seva virginitat fins convertir-la en un toll de sang. Vaig vore com la van cremar sencera i com els tecnòcrates, els idiotes liberals i els científics hipòcrites van dibuixar una imitació barata del seu bell rostre anterior.Una desfiguració absoluta, alimentada amb la creació d'una zona productiva i neta sense exterminar el vertader tumor del càncer ciutadà, el Neure, l'autèntic focus d'epidèmies.Ella s'ha criat amb mi, però ja no la conec, l'han deformada, he oblidat el seu rostre.
Avui he vingut perquè Blacktown conega el meu nom, perquè tremole quan l'escolte. Sé que ella no vol un heroi, per això no ho seré, seré un assassí, implacable. He vingut per descobrir la seva màscara, per destapar les cares culpables, cap d'elles es salvarà. Estic ací per desfer el cub de Rúbik, per girar les seves peces a la meua voluntat. Després totes em suplicaran que les salve, i jo xiuxiuejaré: no..."
"S'ha obert l'androna i totes les rates han eixit del clavegueram, transportant les seves malalties, epidèmies i excrements. Ara campen tranquiles per cada racó, mentre es reprodueixen i estenen la seva vomitiva estirp. La corfa s'ha arrancat i la ferida supura un pus groguenc que no deixa de brollar. Els carrers estan infectats de pornografia, crims, drogues i prostitució. Els assassins, violadors, traficants i prostitutes caminen tranquils per les voreres mentre la falsa moral dels religiosos i la mentida dels polítics no fan més que maquillar l'autèntica cara putrefacta de la ciutat. La massa contaminada es conforma i es deforma. Idiotes, es mereixen la més crua de les morts.
He vist nàixer Blacktown, ella s'ha criat amb mi.L'he vist fer-se jove i bella, i he vist com les maleïdes rates disfressades de persona van rosegar la seva virginitat fins convertir-la en un toll de sang. Vaig vore com la van cremar sencera i com els tecnòcrates, els idiotes liberals i els científics hipòcrites van dibuixar una imitació barata del seu bell rostre anterior.Una desfiguració absoluta, alimentada amb la creació d'una zona productiva i neta sense exterminar el vertader tumor del càncer ciutadà, el Neure, l'autèntic focus d'epidèmies.Ella s'ha criat amb mi, però ja no la conec, l'han deformada, he oblidat el seu rostre.
Avui he vingut perquè Blacktown conega el meu nom, perquè tremole quan l'escolte. Sé que ella no vol un heroi, per això no ho seré, seré un assassí, implacable. He vingut per descobrir la seva màscara, per destapar les cares culpables, cap d'elles es salvarà. Estic ací per desfer el cub de Rúbik, per girar les seves peces a la meua voluntat. Després totes em suplicaran que les salve, i jo xiuxiuejaré: no..."
dijous, 11 de març del 2010
Nviagbúlia.
El cap parla.
Departament d’Investigació extraNviagbuliana, secció Alfa*.
Clau: Llenguatge humanoide terrícola, català. Equació de descodificació yP~.
Posició espacial: Planeta Terra. Coordenada Nviagbuliana _sX01·. Latitud terrestre: 38º 30' 25'', longitud 0º -14' -21''.
Posició temporal: Algoritme Omega Phenia Nviagbulià. 18 de juny de 1988 en el calendari terrícola.
Emisor: Consciència robòtica reportadora d’ones sneirgviam, codi 03950{öo}.
Exercici d’investigació: Transferència d’estructures neurològiques Nviagbulianes a sistemes receptors d’humanoides terrícoles en fase fetal. Transcripció d’ones sneirgviam sobre l’experiència directa del subjecte Nviagbulià experimentador.
Fase de recepció superada. Primera comunicació d’ones sneirgviam. Punt 0: Confirmació de l’objectiu d’investigació i acceptació dels paràmetres d’acció per part del subjecte Nviagbulià. Punt 0.1: Reconeixement del present i del futur immediat. Punt 0.2: Primeres sensacions.
Transcripció:
Nviagblia germans,
[0]
M’emmotlle als paràmetres d’acció establerts i a les limitacions de l’objectiu d’investigació. Accepte aprendre les accions locomotores i les interaccions socials i psicològiques del cos humà sense fer ús dels coneixements i habilitats Nviagbulianes en cap moment. No interferiré en les accions cerebrals. Em limitaré a produir ones sneirgviam d’informació sense contaminar l’estructura cerebral de l’individu. Observaré l’evolució neurologicoanatòmica de l’estructura humanoide i les possibilitats que aquesta ofereix des de totes les perspectives possibles.
[0.1]
18 de juny de 1988: data del calendari terrícola. El període de gestació dels humanoides terrícoles oscil·la entre 8, 9 i 10 mesos. L’anàlisi de l’òvul preveu una gestació de 9 mesos exactes. Sortiré del fetus el 18 de març de 1989, data de primer contacte extern.
[0.2]
Els primers fluxos d’energia cerebral indiquen un desconeixement total del món extern. L’humanoide ocupat presenta un sistema bàsic i buit. Es limita al coneixement de subsistència fetal: alimentació, respiració i excreció. Però, a diferència de la resta d’humanoides extraterrestres, el sistema neurològic presenta una estructura de recepció immensa. A més, aquesta ofereix una acceleració quasi immediata. El segon estímul cerebral, ja ofereix un intercanvi d’informació nova adquirida. L’evolució del sistema ofereix moltes possibilitats d’exercici neurològic futur, però les previsions futurèrgiques indiquen una certa limitació, l’humanoide mai podrà assolir l’estat d’inconscienciació Nviagbuliana. De tota manera, les estructures primerenques de recepció neurològica resulten molt interessants des d’una perspectiva d’economització temporal. La possibilitat de combinació amb el sistema Nviagbulià podria resultar positiva. Es realitzaran les comprovacions periòdiques protocolàries per estudiar-ne la progressió.
Nviagblia germans.
diumenge, 7 de març del 2010
La de mil veus.
El cap parla.
El professor estava a punt de dormir-se i l'alumna impertinentment voluntariosa proseguia amb l'exposició oral del seu comentari de text, com tots els dies. Per a ell, l'exercici resultava incomprensible. No podia entendre que l'alumna continuara mostrant la mateixa voluntat dia rere dia. Una vegada ja has demostrat la teua capacitat d'elaborar i exposar un comentari de text, ja no té sentit que cada cop que el professor pregunte en classe et mostres disposat a respondre amb la mateixa solució- va pensar-. És qüestió d'egoisme en el seu estat més pur, de voler sentir-te realitzat de manera perpetuada, de voler escoltar la teua veu i silenciar les altres, de creure que les teues opinions i punts de vista són totalment innovadors i vàlids, de voler donar per cul al públic sense importar-te una merda mentre arrebosses el llom pel fang i esguites la cara dels altres amb la boca plena de menjar fastigosament mastegat- va continuar rumiant, una mica més nerviós-. El discurs encara continuava. Ell ja coneixia totes les pautes: l'entonació, el ritme, les pauses, les paraules que usualment emfasitzava, els connectors, els camps semàntics, la sinonímia, la gesticulació... tot. A ell li semblava el mateix discurs d'ahir, i el d'abans d'ahir, i el de fa dues setmanes. Ràpidament va passar de l'avorriment a l'odi, el discurs era massa llarg, inacabable, infinitament fastigós. El diccionari que tinc damunt la taula és pesat i voluminós, causaria un impacte curiós- va observar-. El professor ja tenia els ulls tancats, amb les ulleres miraculosament subjectes a la punta del nas. Ella continuava, gesticulant, emocionada, gaudint, ofegant-se delitosa en la seva repugnant i particular orgia . Potser era el moment.
El professor estava a punt de dormir-se i l'alumna impertinentment voluntariosa proseguia amb l'exposició oral del seu comentari de text, com tots els dies. Per a ell, l'exercici resultava incomprensible. No podia entendre que l'alumna continuara mostrant la mateixa voluntat dia rere dia. Una vegada ja has demostrat la teua capacitat d'elaborar i exposar un comentari de text, ja no té sentit que cada cop que el professor pregunte en classe et mostres disposat a respondre amb la mateixa solució- va pensar-. És qüestió d'egoisme en el seu estat més pur, de voler sentir-te realitzat de manera perpetuada, de voler escoltar la teua veu i silenciar les altres, de creure que les teues opinions i punts de vista són totalment innovadors i vàlids, de voler donar per cul al públic sense importar-te una merda mentre arrebosses el llom pel fang i esguites la cara dels altres amb la boca plena de menjar fastigosament mastegat- va continuar rumiant, una mica més nerviós-. El discurs encara continuava. Ell ja coneixia totes les pautes: l'entonació, el ritme, les pauses, les paraules que usualment emfasitzava, els connectors, els camps semàntics, la sinonímia, la gesticulació... tot. A ell li semblava el mateix discurs d'ahir, i el d'abans d'ahir, i el de fa dues setmanes. Ràpidament va passar de l'avorriment a l'odi, el discurs era massa llarg, inacabable, infinitament fastigós. El diccionari que tinc damunt la taula és pesat i voluminós, causaria un impacte curiós- va observar-. El professor ja tenia els ulls tancats, amb les ulleres miraculosament subjectes a la punta del nas. Ella continuava, gesticulant, emocionada, gaudint, ofegant-se delitosa en la seva repugnant i particular orgia . Potser era el moment.
dilluns, 1 de març del 2010
Dins
El cap parla.
Òbric la bossa de la farmàcia i extrac la primera caixa que trobe. Flumil és acetilcisteina granulada en sobres de 200 mg. S'utilitza per combatre la mucositat i s'ha de prendre tres vegades al dia, mesclat en un got d'aigua. Els seus efectes secundaris més freqüents són els vòmits i la diarrea. Torne a clavar la mà dins la bossa i extrac la caixa de Sekisan, un xarop de cloperastina per al tractament simptomàtic de la tos. També són tres les vegades que m'he d'empassar el xarop, tres cullerades de 10 ml. A més, pot causar secor de boca, somnolència i molèsties estomacals. Busque de nou, i em trobe amb Dafalgan, paracetamol en comprimits efervescents d'1g que s'empren per suavitzar el dolor pectoral. Estibone la mà en la bossa altre cop i em tope amb Penprocilina, un antibiòtic normal i corrent, dos vegades al dia. Clave la mà en la bossa, de nou, i res. No pot ser. No hi ha res més? No m'han donat res per al pitjor dolor? No ho entenc. Pobre il·lús.
Òbric la bossa de la farmàcia i extrac la primera caixa que trobe. Flumil és acetilcisteina granulada en sobres de 200 mg. S'utilitza per combatre la mucositat i s'ha de prendre tres vegades al dia, mesclat en un got d'aigua. Els seus efectes secundaris més freqüents són els vòmits i la diarrea. Torne a clavar la mà dins la bossa i extrac la caixa de Sekisan, un xarop de cloperastina per al tractament simptomàtic de la tos. També són tres les vegades que m'he d'empassar el xarop, tres cullerades de 10 ml. A més, pot causar secor de boca, somnolència i molèsties estomacals. Busque de nou, i em trobe amb Dafalgan, paracetamol en comprimits efervescents d'1g que s'empren per suavitzar el dolor pectoral. Estibone la mà en la bossa altre cop i em tope amb Penprocilina, un antibiòtic normal i corrent, dos vegades al dia. Clave la mà en la bossa, de nou, i res. No pot ser. No hi ha res més? No m'han donat res per al pitjor dolor? No ho entenc. Pobre il·lús.
dimecres, 10 de febrer del 2010
1'5 període.
El cos parla.
Segon rere segon espere assegut al futur, però mai el puc identificar perquè, segon rere segon, ve vestit sempre de present, condemna eterna.
Segon rere segon espere assegut al futur, però mai el puc identificar perquè, segon rere segon, ve vestit sempre de present, condemna eterna.
dimecres, 3 de febrer del 2010
Ganes de res.
El cap parla.
Trau l'encenedor de la butxaca dels texans i s'encén el cigarro que feia cosa d'uns segons s'havia encasellat als llavis. Quin fàstic! Sempre havia odiat eixe moment, el fum iniciàtic d'aquells espermatozoides cilíndrics del càncer l'esgarrifava. Poc a poc, a mesura que avancaven les inspiracions, l'angúnia es convertia en plaer, com sempre (per això encara fumava). S'acaba el cigarro i el café que portava en dansa, millor.
Alca el cap i contempla, de nou, el mateix bar de mala mort (que fa pudor a pixat de gat, com la cuina del "Gran Muralla"), el mateix cambrer gros de cabells negres i greixosos (que el mira amb cara de pomes agres), la mateixa xica grossa i amb una paella facial de dimensions fallístiques (que no deixa d'observar-lo amb cara d'obsessió), la mateixa parella jove que es besuqueja despietadament(que el miren mentre els mira), la mateixa xica rossa de mamelles brutalment angelicals (que no li fa cas) i el rector de la parròquia amb cara de pingüí (que tampoc li fa cas perquè està pendent de les bufes de la pava). Torna a baixar el cap, millor.
Llig les primeres pàgines del diari esportiu que s'havia comprat aquell mateix matí, al quiosc que hi ha davant de la cèntrica casa de senyoretes del carrer Decència. Llig el titular: "ROBO!". L'article de la pàgina posterior s'estructurava com una crítica ferotge a la decisió arbitral del partit de la nit passada, que va enfrontar a Roncal Mandril i Atlètic de Benifato. Pareix ser que el jutge del partit s'havia equivocat amb un penal, que segons el mateix diari: "[...] és decisivo, este tipo de errores no se pueden permitir en una liga como la nuestra porque acciones como ésta perjudican seriamente el avance de equipos como el Roncal Mandril, serio aspirante al título. No és possible que por un error tan catastrófico como el que hemos presenciado, el Roncal Mandril pierda un punto asegurado y el Atlètic de Benifato se lleve los tres puntos así como así. És un robo[...]". Mentrestant, a peu de pàgina i amb una mesura ridícula, apareix la foto del jugador sobre el qual havia estat comès el penal. Es pot observar, amb poca netedat, com el turmell del jugador s'havia convertit en una botifarra sangonosa, però era un "ROBO!". Els diaris esportius són així, neutrals neutrals. Deixa de llegir, millor.
Paga el compte, no deixa propina. Ix del bar, comença a caminar. Quines mamelles té la rossa! Però ell a ella no li agrada. Deixa de pensar en això i s'imagina, de nou, les protuberàncies pectorals de la fembra de cabells daurats, millor.
Trau l'encenedor de la butxaca dels texans i s'encén el cigarro que feia cosa d'uns segons s'havia encasellat als llavis. Quin fàstic! Sempre havia odiat eixe moment, el fum iniciàtic d'aquells espermatozoides cilíndrics del càncer l'esgarrifava. Poc a poc, a mesura que avancaven les inspiracions, l'angúnia es convertia en plaer, com sempre (per això encara fumava). S'acaba el cigarro i el café que portava en dansa, millor.
Alca el cap i contempla, de nou, el mateix bar de mala mort (que fa pudor a pixat de gat, com la cuina del "Gran Muralla"), el mateix cambrer gros de cabells negres i greixosos (que el mira amb cara de pomes agres), la mateixa xica grossa i amb una paella facial de dimensions fallístiques (que no deixa d'observar-lo amb cara d'obsessió), la mateixa parella jove que es besuqueja despietadament(que el miren mentre els mira), la mateixa xica rossa de mamelles brutalment angelicals (que no li fa cas) i el rector de la parròquia amb cara de pingüí (que tampoc li fa cas perquè està pendent de les bufes de la pava). Torna a baixar el cap, millor.
Llig les primeres pàgines del diari esportiu que s'havia comprat aquell mateix matí, al quiosc que hi ha davant de la cèntrica casa de senyoretes del carrer Decència. Llig el titular: "ROBO!". L'article de la pàgina posterior s'estructurava com una crítica ferotge a la decisió arbitral del partit de la nit passada, que va enfrontar a Roncal Mandril i Atlètic de Benifato. Pareix ser que el jutge del partit s'havia equivocat amb un penal, que segons el mateix diari: "[...] és decisivo, este tipo de errores no se pueden permitir en una liga como la nuestra porque acciones como ésta perjudican seriamente el avance de equipos como el Roncal Mandril, serio aspirante al título. No és possible que por un error tan catastrófico como el que hemos presenciado, el Roncal Mandril pierda un punto asegurado y el Atlètic de Benifato se lleve los tres puntos así como así. És un robo[...]". Mentrestant, a peu de pàgina i amb una mesura ridícula, apareix la foto del jugador sobre el qual havia estat comès el penal. Es pot observar, amb poca netedat, com el turmell del jugador s'havia convertit en una botifarra sangonosa, però era un "ROBO!". Els diaris esportius són així, neutrals neutrals. Deixa de llegir, millor.
Paga el compte, no deixa propina. Ix del bar, comença a caminar. Quines mamelles té la rossa! Però ell a ella no li agrada. Deixa de pensar en això i s'imagina, de nou, les protuberàncies pectorals de la fembra de cabells daurats, millor.
dilluns, 1 de febrer del 2010
Jubileu
El cos parla.
Jubileu és alt, prim i pàl·lid. Els seus cabells són d'un negre fosquíssim, i mai estan pentinats. Els seus ulls són verds, respiren intel·ligència pertorbada i mai estan quiets. De vegades, quan mira un punt fixament i estabilitza els nervis òptics, els ulls passen minuts i minuts sense cloure's, com si estiguera xuclant l'essència d'allò que capta ocularment.
Jubileu viu soles a la casa dels seus pares, morts per estranyes conseqüències. Passa hores i hores tancat a l'habitació cimera de la torre central de la mansió. Consumeix el seu temps llegint i rellegint la immensa quantitat de llibres de l'opulosa biblioteca de la seva família. La lectura de tots aquests toms ha vertebrat un coneixement amplíssim al seu abast, un coneixement que abraça des dels camps més profunds de les ciències biològiques i numèriques fins als pous del saber filosòfic, literari i lingüístic.A més, deixa córrer la seva imaginació pels camps de l'escritura i la pintura, mentrestant els corbs l'observen pinçats a les branques de l'arbre rosegat que sospira vora la finestra de la torre.
Jubileu no té amics, té "persones que l'envolten" (com ell diu). Aquells que han compartit alguns moments amb ell diuen que quasi mai parla, comenten que observa tot allò que la resta fa i que, de vegades, somriu amb una malvada astúcia quan algú es baralla o bé dedica una sentència abrumadora quan alguna cosa no li agrada. La veritat és que Jubileu no té amics, però tampoc té "persones que l'envolten", té deixebles, no, millor dit, titelles. Sempre ha estat rodejat d'assassinats, robatoris, violacions, drogues... Però mai l'han arrestat, han fet presos els seus companys de fosca, sempre més joves i inexperts que ell. Jubileu odia la gent, i més la gent en massa, Jubileu odia la humanitat.
Jubileu mai s'ha enamorat, odia les dones quasi tant com odia els homes. Diu "quasi tant" perquè considera que la hipocresia de les fembres es ven a més vil preu, ja que el vel de bellesa (pel qual se sent atret) pot emmotllar-se amb més facilitat a la mentira camuflada. Malgrat açò, Jubileu obri les portes de la seua mansió a jovenetes i madures desconegudes de dolça bellesa que ensucren la nebulosa sexual de les seves nits de passió.
Jubileu és Jubileu, moltes coses queden per contar, algún dia continuarem.
Jubileu és alt, prim i pàl·lid. Els seus cabells són d'un negre fosquíssim, i mai estan pentinats. Els seus ulls són verds, respiren intel·ligència pertorbada i mai estan quiets. De vegades, quan mira un punt fixament i estabilitza els nervis òptics, els ulls passen minuts i minuts sense cloure's, com si estiguera xuclant l'essència d'allò que capta ocularment.
Jubileu viu soles a la casa dels seus pares, morts per estranyes conseqüències. Passa hores i hores tancat a l'habitació cimera de la torre central de la mansió. Consumeix el seu temps llegint i rellegint la immensa quantitat de llibres de l'opulosa biblioteca de la seva família. La lectura de tots aquests toms ha vertebrat un coneixement amplíssim al seu abast, un coneixement que abraça des dels camps més profunds de les ciències biològiques i numèriques fins als pous del saber filosòfic, literari i lingüístic.A més, deixa córrer la seva imaginació pels camps de l'escritura i la pintura, mentrestant els corbs l'observen pinçats a les branques de l'arbre rosegat que sospira vora la finestra de la torre.
Jubileu no té amics, té "persones que l'envolten" (com ell diu). Aquells que han compartit alguns moments amb ell diuen que quasi mai parla, comenten que observa tot allò que la resta fa i que, de vegades, somriu amb una malvada astúcia quan algú es baralla o bé dedica una sentència abrumadora quan alguna cosa no li agrada. La veritat és que Jubileu no té amics, però tampoc té "persones que l'envolten", té deixebles, no, millor dit, titelles. Sempre ha estat rodejat d'assassinats, robatoris, violacions, drogues... Però mai l'han arrestat, han fet presos els seus companys de fosca, sempre més joves i inexperts que ell. Jubileu odia la gent, i més la gent en massa, Jubileu odia la humanitat.
Jubileu mai s'ha enamorat, odia les dones quasi tant com odia els homes. Diu "quasi tant" perquè considera que la hipocresia de les fembres es ven a més vil preu, ja que el vel de bellesa (pel qual se sent atret) pot emmotllar-se amb més facilitat a la mentira camuflada. Malgrat açò, Jubileu obri les portes de la seua mansió a jovenetes i madures desconegudes de dolça bellesa que ensucren la nebulosa sexual de les seves nits de passió.
Jubileu és Jubileu, moltes coses queden per contar, algún dia continuarem.
dimarts, 26 de gener del 2010
Clou.
El cap parla.
Sobre el camí quela Lluna dibuixa a la mar camine, i em buide les butxaques de penes que cauen als costats, ofegant-se en la foscor de les aigües. Un segon més, un segon menys, es desfà la llum amb cada passada.
Sobre el camí que
Arribe a la vora i cave un clot, on deixe caure l’última llàgrima. Remene la sorra i la tape. Un caragol de mar passa per sobre, m’oblide de qui sóc.
Emmotlle un palau d’arena com el dels meus somnis, el vent bufa i se l’emporta. L’arena xiuxiueja i s’aplega en la corrent. Em somriu i forma un ocell, que s’allunya suaument, com si res passara.
Desperta al silenci la tempesta, la plutja esguita el meu nas. Mare, quan em tornaràs la vida, quan em despertaràs?
divendres, 22 de gener del 2010
Rockabilly's coffee
El cos parla.
Eren les 15:00 al café Rockabilly. Abandonat en la infinita llargària de la desèrtica carretera A-234, era una llar de claror a eixes hores. Roxanne, la propietària (tot un mite eròtic per als parroquians del Rockabilly), enllestia les comandes de la clientela amb l'ajuda d'una cambrera nova, qui era alta, grossa i lletja, com tota la resta d'ajudants que Roxanne havia tingut.
La clientela no era res de l'altre món. Billy, Donan i Marc, parroquians de calendari, descansaven els seus colzes a la barra i els seus malucs, carnosos i suats, als lloms d'uns tamborets que tremolaven per l'esforç. El vell Donovan, com sempre, llegia el diari Coses de Blacktown a la taula número 7, del cantó dret, vora l'entrada del servei de senyoretes. Mary Mühler, amb la mateixa cara de desesperació de tots els dies, fulminava el tecer got de whisky Jack's a la taula número 2, on solia seure amb el seu antic marit.Mentrestant, l'ambient s'emmotllava al Son of a preacher man de Janis Joplin.
Eren les 15:15 al café Rockabilly quan dos homes desconeguts que carregaven una bossa de color negre van entrar i van seure a la taula número 3. Eren dues figures idèntiques. No solament es pareixien físicament: 1'85 m, esquena fina, braços i cames llargues, peus estisats, tupè bru, nas aguilenc i orelles afilades; sinó que també s'assemblaven en la seua forma de vestir: vestit de jaqueta negre, corbata blanca, botes de cuir i ulleres de sol. Roxanne els atengué d'immediat, nerviosa. Els va servir, a petició seua, dos roms Sparrow ben carregats. Remogueren el gel i començaren a parlar:
1-Creus que hem fet bé de parar ací?
2-Pareix un lloc tranquil.
1-Massa tranquil, diria jo.
2-Això creus? Pense que seria millor anar a un hotel, donar les nostres dades i dormir allí plàcidament esperant a que el propietari ens identifique i ho comunique a la policia! Sí! O millor, podriem anar directament a comissaria a vore si tenen una celda per a nosaltres!
1-No crides.
2-Disculpa, m'he posat massa nerviós. Em rosega la idea de tindre a la màfia i a la policia darrere.
1-No et preocupes, acaba't el rom i fugim d'ací. Em dona la sensació que tots ens estan mirant.
De sobte, l'ajudant de Roxanne superà la barra d'un bot. Desenfundà una Desert Eagle 4.3 i disparà al cap d'un dels visitants. L'altre reaccionà a temps, va prémer el gatell i acertà en el front de la cambrera, qui va resultar ser un home quan la bala foradà el cap i la perruca. Roxanne, alarmada i disposada a salvar el seu negoci, s'armà amb la Magnum hustler de son pare que sempre amagava baix la barra. Billy, Donan i Marc, commoguts i atemorits, desenfundaren les seves pistoles de butjaca i començaren a disparar arreu. El vell Donovan, embogit per l'eufòria sanguinària del moment, va traure del servei de senyoretes una escopeta de caça de doble canó. Billy matà a Donan, Marc matà a Billy, Roxanne matà a Marc, Donovan matà a Roxanne i al desconegut que encara hi era viu i , finalment, es matà ell mateix.
Eren les 15:25 al café Rockabilly quan Mary Mühler fulminava el quart got de whisky Jack's a la taula número 2, on solia seure amb el seu antic marit. Ara però, ja no tenia la mateixa cara de desesperació de tots els dies, dedicava un somriure embogit a l'ambient apocalíptic que l'envoltava, mentre obria una bossa negra plena de diamants.
Eren les 15:00 al café Rockabilly. Abandonat en la infinita llargària de la desèrtica carretera A-234, era una llar de claror a eixes hores. Roxanne, la propietària (tot un mite eròtic per als parroquians del Rockabilly), enllestia les comandes de la clientela amb l'ajuda d'una cambrera nova, qui era alta, grossa i lletja, com tota la resta d'ajudants que Roxanne havia tingut.
La clientela no era res de l'altre món. Billy, Donan i Marc, parroquians de calendari, descansaven els seus colzes a la barra i els seus malucs, carnosos i suats, als lloms d'uns tamborets que tremolaven per l'esforç. El vell Donovan, com sempre, llegia el diari Coses de Blacktown a la taula número 7, del cantó dret, vora l'entrada del servei de senyoretes. Mary Mühler, amb la mateixa cara de desesperació de tots els dies, fulminava el tecer got de whisky Jack's a la taula número 2, on solia seure amb el seu antic marit.Mentrestant, l'ambient s'emmotllava al Son of a preacher man de Janis Joplin.
Eren les 15:15 al café Rockabilly quan dos homes desconeguts que carregaven una bossa de color negre van entrar i van seure a la taula número 3. Eren dues figures idèntiques. No solament es pareixien físicament: 1'85 m, esquena fina, braços i cames llargues, peus estisats, tupè bru, nas aguilenc i orelles afilades; sinó que també s'assemblaven en la seua forma de vestir: vestit de jaqueta negre, corbata blanca, botes de cuir i ulleres de sol. Roxanne els atengué d'immediat, nerviosa. Els va servir, a petició seua, dos roms Sparrow ben carregats. Remogueren el gel i començaren a parlar:
1-Creus que hem fet bé de parar ací?
2-Pareix un lloc tranquil.
1-Massa tranquil, diria jo.
2-Això creus? Pense que seria millor anar a un hotel, donar les nostres dades i dormir allí plàcidament esperant a que el propietari ens identifique i ho comunique a la policia! Sí! O millor, podriem anar directament a comissaria a vore si tenen una celda per a nosaltres!
1-No crides.
2-Disculpa, m'he posat massa nerviós. Em rosega la idea de tindre a la màfia i a la policia darrere.
1-No et preocupes, acaba't el rom i fugim d'ací. Em dona la sensació que tots ens estan mirant.
De sobte, l'ajudant de Roxanne superà la barra d'un bot. Desenfundà una Desert Eagle 4.3 i disparà al cap d'un dels visitants. L'altre reaccionà a temps, va prémer el gatell i acertà en el front de la cambrera, qui va resultar ser un home quan la bala foradà el cap i la perruca. Roxanne, alarmada i disposada a salvar el seu negoci, s'armà amb la Magnum hustler de son pare que sempre amagava baix la barra. Billy, Donan i Marc, commoguts i atemorits, desenfundaren les seves pistoles de butjaca i començaren a disparar arreu. El vell Donovan, embogit per l'eufòria sanguinària del moment, va traure del servei de senyoretes una escopeta de caça de doble canó. Billy matà a Donan, Marc matà a Billy, Roxanne matà a Marc, Donovan matà a Roxanne i al desconegut que encara hi era viu i , finalment, es matà ell mateix.
Eren les 15:25 al café Rockabilly quan Mary Mühler fulminava el quart got de whisky Jack's a la taula número 2, on solia seure amb el seu antic marit. Ara però, ja no tenia la mateixa cara de desesperació de tots els dies, dedicava un somriure embogit a l'ambient apocalíptic que l'envoltava, mentre obria una bossa negra plena de diamants.
diumenge, 17 de gener del 2010
La desintegració del jo.
El cap parla.
Camines fent ziga-zaga, pensatiu, borratxo, col·locat. Fa dos hores que has deixat l'atmosfera carregada i soporífera d'un dels centenars de fumadors d'opi del Neure. Ara sures pel passeig del Port Fer Farons. Et lleves el bombí, et sacseges els cabells... i les idees. Com he arribat ací, com he arribat a açò? Et preguntes en veu baixa una i altra vegada. Els negocis encara van bé, continues guanyant diners, la fàbrica funciona aliena al teu estat emocional. Però, i la teva muller? T'ha deixat. Desastre, ara no pots fer res. No pots fer res? Almenys els diners et permeten poder fumar opi i oblidar-te de tot.T'oblides? I...què fas ara pensant? Com pots solucionar-ho? . Penses i penses i arribes a una conclusió. Si l'economia ha funcionat bé, has estat un home fidel i mai has discutit amb ella... t'ha deixat pel teu caràcter, pel "jo".T'ha odiat sempre, t'has odiat sempre. Ara bé, el caràcter és innat, o es forja a mesura que avances pel camí de la vida? No ho saps, els dos plantejaments són massa convincents, massa pesats. I si és innat...com ho canvies?
Necessites escriure. Això faràs. Redactaràs la teua vida...sencera. Et definiràs psicològicament, parlaràs del teu comportament habitual, de les teves accions diàries, de les respostes que tens front a determinades situacions,de les teves amistats i de l'opinió que creus que tenen sobre la teua persona, de les teues relacions amoroses i de les causes que han determinat el seu fracàs, ... Faràs una biografia d'aspecte autopsicològic i psicologicosocial. La faràs en un any, i te l'estudiaràs sencera, de cap a peus. La convertiràs en la teua obsessió, en la teua vida. No et relacionaràs amb ningú llevat dels teus papers. Després la reformularàs tantes vegades com pugues, i t'estudiaràs també les noves versions. Cada vegada que la reescrigues et canviaràs de casa i de barri. Ho faràs de manera continuada, sense descans, fins que els teus records originals s'obliden, fins que t'oblides a tu mateix. És la desintegració del jo a través del jo. T'oblides, la oblides.
Eres tú, però prompte seràs ell.
Camines fent ziga-zaga, pensatiu, borratxo, col·locat. Fa dos hores que has deixat l'atmosfera carregada i soporífera d'un dels centenars de fumadors d'opi del Neure. Ara sures pel passeig del Port Fer Farons. Et lleves el bombí, et sacseges els cabells... i les idees. Com he arribat ací, com he arribat a açò? Et preguntes en veu baixa una i altra vegada. Els negocis encara van bé, continues guanyant diners, la fàbrica funciona aliena al teu estat emocional. Però, i la teva muller? T'ha deixat. Desastre, ara no pots fer res. No pots fer res? Almenys els diners et permeten poder fumar opi i oblidar-te de tot.T'oblides? I...què fas ara pensant? Com pots solucionar-ho? . Penses i penses i arribes a una conclusió. Si l'economia ha funcionat bé, has estat un home fidel i mai has discutit amb ella... t'ha deixat pel teu caràcter, pel "jo".T'ha odiat sempre, t'has odiat sempre. Ara bé, el caràcter és innat, o es forja a mesura que avances pel camí de la vida? No ho saps, els dos plantejaments són massa convincents, massa pesats. I si és innat...com ho canvies?
Necessites escriure. Això faràs. Redactaràs la teua vida...sencera. Et definiràs psicològicament, parlaràs del teu comportament habitual, de les teves accions diàries, de les respostes que tens front a determinades situacions,de les teves amistats i de l'opinió que creus que tenen sobre la teua persona, de les teues relacions amoroses i de les causes que han determinat el seu fracàs, ... Faràs una biografia d'aspecte autopsicològic i psicologicosocial. La faràs en un any, i te l'estudiaràs sencera, de cap a peus. La convertiràs en la teua obsessió, en la teua vida. No et relacionaràs amb ningú llevat dels teus papers. Després la reformularàs tantes vegades com pugues, i t'estudiaràs també les noves versions. Cada vegada que la reescrigues et canviaràs de casa i de barri. Ho faràs de manera continuada, sense descans, fins que els teus records originals s'obliden, fins que t'oblides a tu mateix. És la desintegració del jo a través del jo. T'oblides, la oblides.
Eres tú, però prompte seràs ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)